El sensesostre que ara somriu

Aquesta set­mana ens hem encre­uat pel car­rer. Amb les pres­ses, per poc no pas­sem de llarg, tots dos. Però en l’últim ins­tant ens ha sem­blat que acabàvem de veure una cara que ens resul­tava fami­liar i hem girat el cap a l’uníson. Ens hem fre­nat en sec i ens hem pogut fer una abraçada. Quina ale­gria, la d’albi­rar-lo amb bon aspecte! Fa pat­xoca, però també és cert que con­ser­vava d’ell una imatge d’home pre­su­mit, fins i tot en els pas­sat­ges més cru­els. Ara el som­riure sem­bla sin­cer, una fita que no deu ser sen­zi­lla d’acon­se­guir quan la vida t’aba­tussa a tort i a dret. Però ell, crec recor­dar, sem­pre va ser de ria­lla fàcil, mal­grat que estic con­vençuda que la pro­cessó anava per dins. Li he pre­gun­tat com es tro­bava. M’ha res­post que molt bé i que la vida l’aca­ro­nava una mica perquè almenys, ara, tenia un sos­tre on aixo­plu­gar-se a les nits. Es veu que unes anti­gues ami­gues van lle­gir a la premsa que el tan­ca­ment de Can Bofí Vell, l’alberg per a per­so­nes sense sos­tre de Bada­lona que l’Ajun­ta­ment va tan­car al juny farà un any, l’havia expul­sat de nou al car­rer i van sor­tir-ne al res­cat. Els tre­ba­lla­dors dels ser­veis soci­als mai l’han aban­do­nat. Seguei­xen acot­xant-lo, que en el llen­guatge dels sen­se­sos­tre es tra­du­eix a estar pen­dents de la seva medi­cació i de la seva gana i anar fins i tot més enllà de les fun­ci­ons que tenen atribuïdes. Ell dona gràcies a les seves ami­gues mirant al cel, però des­co­nec en qui pensa. Pot­ser allà hi busca el seu germà, mort fa just un mes, segons explica amb els ulls humi­te­jats. Hi ha gent que quan comença a aixe­car el cap, la vida li posa un altre jou al coll. Però ell les ha pas­sat tan magres que el mínim per viure dig­na­ment ja li sem­bla un mira­cle. Ens aco­mi­a­dem i mar­xem en direcció contrària. Ell, amb el seu som­riure per­fi­lat a la boca; jo, amb la sen­sació que mai fem prou per evi­tar dei­xar tanta gent enrere.