Aules digitals

Segons anuncia el govern de Catalunya, en el curs que ara comença la meitat dels centres de secundària disposaran d'ordinadors portàtils per utilitzar a classe i a la llar. Les seves aules estaran dotades de pissarra digital, connexió Wi-Fi i continguts digitals per anar substituint progressivament els llibres de text impresos per llibres electrònics. És el denominat programa Educat 1x1 (un alumne, un portàtil). En la publicació Info-Catalunya que publica la Generalitat (núm. 24, agost 2010) es diu: “Quan arriba a classe, l'alumne obre el portàtil i accedeix a la plataforma virtual de l'escola per seguir els continguts que dirigeix el mestre”. I hom es pregunta: en això consisteix la digitalització de les aules? Quin model didàctic d'ensenyament i aprenentatge hi ha al darrere de la proposta Educat 1x1? Obrir els portàtils tots alhora cada dia per seguir un llibre electrònic en lloc d'un d'imprès?

Som de l'opinió que la digitalització de les aules és absolutament necessària. Més discutible és si cada noi i noia ha de tenir un portàtil per ser utilitzat individualment i, sovint simultàniament, amb la resta dels seus companys d'aula. Ja ens fem càrrec que impulsar l'adquisició per part de les famílies d'un portàtil per a cada alumne –independentment que estiguin subvencionats al 50%— obliga a haver de justificar la seva propietat i el seu ús també a la llar, la qual cosa porta a demanar que l'estudiant s'emporti cada dia a casa el portàtil amb independència de si ja a la llar en disposa d'un o no, cosa que no deixa de ser paradoxal en temps de crisi. Tenim una administració incapaç de prendre mesures atenent la diversitat de situacions i sempre n'acaba prenent de tipus uniformitzador. L'ús del material digital per part de l'estudiant a casa seva es podria haver aconseguit igualment disposant del seu propi escriptori a la xarxa (al núvol, en argot informàtic), la qual cosa faria superflu haver de traginar un portàtil cada dia amunt i avall amb el cost que suposarà per a les famílies cada vegada que es produeixi un deteriorament, pèrdua, robatori, etc.

La digitalització efectiva no passa per l'anunci que milers d'alumnes disposaran del seu portàtil o que els llibres impresos seran substituïts pels electrònics (una mesura que obliga a una reflexió prèvia seriosa); ni tampoc per la implementació d'un programa de forma accelerada sense deixar temps per a una formació acurada dels professionals, per a la realització de les instal·lacions necessàries en els centres i per poder disposar d'una oferta de material pedagògic digital prou variada i de qualitat.

La digitalització educativa significa la implementació d'un nou llenguatge que exigeix un canvi de mentalitat docent. Representa obrir l'aula a la xarxa, és a dir, al món. No hem entès què comporta si la reduïm al recanvi d'eines antigues per les tecnològiques i continuem fent el mateix de sempre. Les màquines no canvien les mentalitats. Pensar que produirem una “immersió” tecnològica que comportarà el canvi de mentalitat docent és d'una gran ingenuïtat. En el món educatiu disposem de molts experts a fer sempre el mateix però de forma diferent. L'aula, com més digital sigui, menys s'assemblarà a la tradicional perquè trenca els límits dels espais i temps escolars, de les disciplines tancades i dels professors transmissors, obre la possibilitat a un autèntic aprenentatge personalitzat i fa compatible el treball en equip i els processos compartits –també amb altres persones, institucions, etc., de qualsevol part del món–. L'aula digital fa caure els murs de l'exclusivitat escolar del coneixement. Tanmateix, les escoles i els docents no han de perdre allò fonamental que els dóna sentit: l'establiment de lligams de qualitat entre els alumnes, i entre ells i els seus mestres, com l'aprenentatge més fonamental que seguirà justificant l'escola per més que es digitalitzi.