Poirot i Anglaterra

Em confesso addicte a la sèrie Poirot. Com tots els productes televisius britànics, Poirot és un exemple modèlic: impecable i fidel recreació d'una època determinada, ambientació rigorosa i absolut respecte pels treballs originals, és a dir, les novel·les d'Agatha Christie. Aquesta cèlebre i celebrada escriptora britànica va utilitzar el personatge del sagaç i primmirat investigador Hèrcules Poirot per fustigar alguns costums tradicionals de la Gran Bretanya. Per començar, l'heroi no és britànic, sinó belga francòfon (l'escriptor francès Georges Bernanos, per escarnir algunes ridiculeses del seu país, va inventar-se el major Thompson, un britànic). Poirot viu a Londres, i els anglesos el prenen per francès, cosa que irrita en gran manera el detectiu. Sovint li retreuen la condició d'estranger, entenent per estranger inferior. La sèrie, els capítols de la qual ocorren a les acaballes dels anys 20 del segle passat, mostra un Poirot essencialment cerebral, si bé tremendament convencional pel que fa a la seva manera de viure: li agrada anar mudat, dur els colls de la camisa ben emmidonats i els vestits i les sabates irreprotxablement nets. Però hi ha un detall específic de Poirot que m'encanta: en els seus casos sempre apareixen mansions de nobles i milionaris, on els majordoms, les dones de claus, les cuineres i els lacais hi són, per força, presents. Doncs bé, Hèrcules Poirot els tracta sempre de senyors i de senyores; els prega que no s'aixequin si estan asseguts en el moment de fer-los alguna pregunta i, a l'hora de marxar, sol acomiadar-se del servei amb una cavallerosa reverència. Quin contrast amb l'encara victoriana societat anglesa de l'època, en què els servidors fins i tot havien de formar davant els amos, que els passaven revista. Això no obstant, Poirot és reconegut com a detectiu de molta classe, el conviden a importants esdeveniments i se sol moure en cercles més aviat aristocràtics. Ah, i naturalment és ell qui resol els intricats casos en què ha intervingut, ja des del principi, i sense èxit, Scotland Yard.