La veu lliure de Pepe Rubianes
La desaparició d’un personatge popular produeix sempre una sensació de solitud. Aquesta solitud es fa particularment intensa quan ens abandona una persona com Pepe Rubianes, que havia atret un públic ampli i fidel amb la seva veu lliure i sincera, que transcendia la dimensió de la sàtira per exposar els sentiments compartits per molta gent i presentar sobre l’escenari tota la panòplia de les emocions humanes: la joia, el desig, la intolerància, la solidaritat, les grans paraules i conceptes, la vida i la mort. Rubianes adreçava totes aquestes emocions amb la llibertat i lucidesa de qui viu intensament.
La mort de Pepe Rubianes als 61 anys, a causa d’un càncer que li van detectar l’any passat i que el va obligar a abandonar els escenaris en ple èxit és una pèrdua per a la cultura catalana i per al país, amb el qual l’actor havia estat intensament vinculat des de la seva arribada de Galícia (on va néixer) quan era molt petit. A les seves declaracions públiques, sovint esbojarrades però sempre amb un rerefons de realitat i llibertat, Rubianes es va fer portaveu de tota una generació perpètuament assetjada per la propaganda obsessiva de la dictadura sobre una suposada unitat d’Espanya que no era res més que forçada uniformitat.
El seu ús valent de la llibertat d’expressió va portar Rubianes a xocar frontalment amb la intolerància d’un determinat concepte d’Espanya i d’una dreta segrestada pels rics i poderosos, sigui representada per l’Església catòlica o pel Partit Popular. La seva actitud li va valer la suspensió de l’obra Todos eran Lorca, que representava a Madrid. Una paradoxa, perquè l’actor havia manifestat el seu desdeny per “l’Espanya que va matar Lorca”. Una paradoxa semblant a la que ens trobem ara, quan hem de plorar l’absència d’un actor que sabia fer riure tot i mantenint la llibertat de la seva veu i l’arrelament dels seus lligams amb la col·lectivitat. El trobarem a faltar, encara que per imperatiu del mateix Rubianes ho farem amb sentit de l’humor, llibertat i sense complexos. No hi ha res de què Rubianes no en pogués fer un acudit. Tampoc de la mort.
