Un munt d'Arenys

“Tot va començar aquell diumenge de setembre, a la petita població del Maresme, Arenys de Munt, on un grup d’activistes cívics havien convocat una consulta sobre...” Serà així com els llibres d’història recolliran el que succeeixi avui? Bé, es fa difícil fer futurologia, però és clar que els arenyencs ja han trobat un racó, veurem si petit o gran, en la memòria col·lectiva.

Si algun dia arribem a ser lliures i sobirans, penso que la cita d’Arenys haurà d’ocupar un lloc destacat com a precedent singular. Passi el que passi avui, l’enrenou generat ha estat considerable, ha obligat les veus del país a prendre posició i d’alguna manera s’ha entrat en una dimensió desconeguda. S’ha fet el pas de la lamentació a l’acció, de la queixa acomplexada al vot desinhibit.

I això ho ha impulsat un petit grapat de persones sense cap gran autoritat o pes institucional. Potser algun dia, recordant aquesta ocasió, i recuperant l’èpica de Churchill, haurem de dir allò de “mai tan pocs van fer tant per a tants”. Potser haurem de rendir-nos al geni d’un grup de ciutadans que van tenir una idea tan simple que era imparable; anem a votar. Volem ser lliures? Doncs votem. Parlem clar. Comptem veus. Mireu que simple i alhora que poderós.

Potser, vés a saber, el dia d’avui serà recordat com la jornada que vam passar de recordar desfetes històriques i ocasions perdudes a fabricar la nostra pròpia història i a prendre les oportunitats al vol. El dia en què Arenys de Munt va aconseguir despertar un munt d’Arenys, petits i grans. Seròs, Figueres, Sant Cugat... les fitxes d’un dòmino sorprenent van començar a caure cap a un futur que poc abans no havíem ni imaginat. Pot ser? Avui ho començarem a veure.

L’altre dia, alguns comentaristes internautes suggerien que la futura capital d’una Catalunya sobirana hauria de ser Arenys de Munt. Bé, per què no, jo no hi tindria res en contra, segurament s’ho mereixen més que els barcelonins, però hi haurien d’estar d’acord els habitants, que s’haurien de pronunciar –per descomptat– en referèndum. Només espero que, en tal remota eventualitat, el feixisme ja no els visiti i l’Estat no els posi bastons a les rodes.