Qui té por del 13-D?

No són un referèndum, ni, per tant, una consulta políticament i jurídicament vinculant; no les ha convocat cap govern ni cap Parlament d’aquí ni d’allà, ni tan sols cap alcalde –encara que n’hi hagi, com el pioner Carles Móra que s’hi han bolcat–; el resultat no tindrà cap efecte pràctic més enllà de la satisfacció moral de participar-hi de desenes de milers de persones, i avui no es produirà cap alteració de fronteres a Europa, ni tan sols parcial (la dels municipis on guanyi el sí). Catalunya, en fi, no es llevarà demà com un “Estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea”.

Catalunya, demà, no serà independent encara que els més de 700.000 ciutadans que poden votar avui en 166 municipis diguin tots que sí, que aquesta és la seva decisió, que això és el que volen per al seu país. I demà, si la participació és rellevant, i si el sí és aclaparador, hi haurà qui deslegitimarà el resultat amb la fal·làcia que aquesta era una votació “de mentida”, com si els que hi participen fossin nans mentals. I afegiran que, al final, la cosa haurà sigut poc més que un “divertimento inútil”, com comentaven divendres davant dels periodistes fonts solventíssimes del palau de la Moncloa. I entre d’altres arguments d’autoritat –sobretot això, que no falti l’autoritat (de democràcia val més poca i ben administrada)– s’insistirà que la votació sobiranista no tenia cap mena de “garanties” perquè podien votar fins i tot nens i nenes de 16 anys i –atenció– immigrants extracomunitaris.

O sigui, que vivim en un Estat on un nen català de 16 anys és prou madur per deixar embarassada una nena catalana de 16 anys i aquesta pot avortar sense comunicar-ho als pares si el conflicte és greu, però no ho són, de prou madurs, per decidir què volen que sigui el seu país. O sigui, que vivim en un Estat on l’esquerra oficial s’omple la boca amb els drets dels “immigrants extracomunitaris” però els nega el dret a decidir què volen que sigui el país on finalment naixeran i viuran els seus fills. I m’estalvio els “arguments” que deixaran anar demà alguns si, per contra, la participació en les consultes sobiranistes és finalment discreta.

Tot això podria passar. Però potser caldria girar l’argumentari: qui és que prohibeix votar el que sigui, sí, no, blanc, nul...? Qui és que impedeix que no puguin votar tots els catalans sigui amb cens electoral o sigui amb padró municipal? Qui és que prohibeix, en definitiva, que la consulta no sigui “un divertimento inútil” sinó un referèndum amb tots els ets i uts? Qui és l’excloent i qui és l’exclòs? Qui és el separatista i qui és el separador? Qui està disposat a perdre i qui prefereix no jugar? Doncs són aquestes i moltes altres les preguntes. I són molts els ciutadans d’aquest país que tenen clares les respostes. Per això “juguen” al “joc” de les consultes sobiranistes, encara que li pesi al govern de Zapatero, al partit de Rajoy, als jutges del Tribunal Constitucional i a molts d’altres, tant d’allà, com, per descomptat, d’aquí.

Perquè a què ve tant de neguit si les consultes són “de fireta”? A què ve tant de neguit si el sí a la independència no guanyarà mai? ¿Potser perquè fa tres mesos era Arenys de Munt i avui són 167 els arenys? ¿Potser perquè ahir va votar Sant Jaume de Frontanyà, el municipi amb menys veïns de Catalunya, però el 25 d’abril pot votar Barcelona, el més poblat? ¿Potser perquè es vota en municipis amb alcaldes de gairebé tots els colors polítics? ¿Potser perquè votaran friquis, indepes, carreteristes, joelsjoans, laportistes i ateneistes, però també moderadíssims militants i alcaldes o diputats convergents i unionencs, consellers de l’actual govern abans demòcrates i independentistes que socis de ningú, intel·lectuals “de seny” i empresaris de l’espai “central”, i un munt de gent anònima que ha perdut la por? Qui és que té por de la llibertat?