La bandera de l’avortament

La crisi de les ideologies ha deixat l’esquerra pràcticament sense banderes per aixecar. Els partits progressistes d’arreu del món pateixen una notable desorientació ideològica, perquè ja no poden fer una política econòmica diferent que la dreta. No hi ha alternatives al capitalisme. A l’única cosa que poden aspirar és a corregir lleugerament els excessos del mercat i a preservar el que es pugui de l’Estat de benestar.

Quan l’esquerra vol marcar perfil de veritat, ha de recórrer als drets individuals, l’únic terreny on la dreta encara es mou amb dificultats, especialment la dreta espanyola, que té el trist honor de ser una de les més cavernícoles d’Europa, potser perquè va ser la darrera del continent a acceptar la democràcia. El PSOE ho té molt fàcil quan es vol reconciliar amb la parròquia progressista: ha de treure la pols a la bandera dels drets dels homosexuals o a la de l’avortament, perquè tenen la sort que el PP i, sobretot, la retrògrada Conferència Episcopal Espanyola (CEE) posen sempre el crit al cel i els fan la feina. A aquesta estratègia el PSOE li ha donat fins i tot forma institucional, creant el ministeri d’Igualtat de Bibiana Aído, que s’encarrega de mantenir les essències progressistes.

L’última aportació d’aquest ministeri és la nova llei de l’avortament, que aquesta setmana ha passat el seu primer tràmit al Congrés. És una llei positiva, perquè passa de la despenalització al reconeixement d’un dret, però quan preveu l’avortament de menors d’edat sense consentiment patern busca intencionadament la polèmica fàcil. El guió ha funcionat a la perfecció: el PP i la CEE han posat el crit al cel, amb una surrealista amenaça d’excomunió per als polítics catòlics que la votin inclosa. Zapatero ha aconseguit aparèixer com un progressista avançat i, de passada, mentre es parla d’avortament, no es parla de crisi econòmica.