Els deliris nord-coreans

Qui ha guanyat després de la visita de Bill Clinton a Corea del Nord? Kim Jong-il, en primer lloc, un polític malalt (en tots els sentits) que s’ha tornat a sentir fort i important dins i fora del seu país en consumar un episodi més de l’historial de xantatges a què ja té acostumada la comunitat internacional. I, sens dubte, han guanyat les dues periodistes nord-americanes que la delirant dictadura estalinista nord-coreana tenia retingudes per usar com a arma de pressió per sortir-se amb la seva, és a dir, per obtenir rèdits propagandístics, diplomàtics i, de ben segur –encara que Washington no ho pot reconèixer–, econòmics.

¿I què han guanyat els Estats Units, a banda de la llibertat de les seves dues ciutadanes, tenint en compte que s’ha sabut ràpidament que va ser Pyongyang qui va reclamar la presència de l’expresident per deixar anar les ostatges i que, per tant, la missió de Clinton estava pactada per endavant? Potser un respir que pot durar un temps i poca cosa més. Si bé és cert que el viatge llampec ha evidenciat una rebaixa de la tensió bilateral i regional després de les provocacions nord-coreanes dels últims temps –en forma de llançament de míssils i proves nuclears–, és absurd creure que Pyongyang ara està més a prop de tornar a cedir i complir els seus compromisos anteriors de renunciar definitivament al seu programa atòmic, tal com li exigeix la comunitat internacional. Fins i tot si Washington aconsegueix finalment que Corea del Nord torni a les negociacions i aposti per la conciliació, això no serà garantia de res, ja que el seu govern ha demostrat manta vegada que no és de fiar, que és un mestre del frau que recorre periòdicament a l’estratègia de la tensió per mirar de resoldre problemes interns, com la successió del seu “estimat líder”, i/o per arrencar ajuts milionaris per pal·liar el malestar per la penúria alimentària i energètica que afecta el país més hermètic, aïllat i autàrquic del món.

Ara Washington té informació de primera mà sobre la deteriorada salut i els plans de Kim Jong-il i el seu règim, però segur que es basa més en les impressions, els dots d’observació i les deduccions de l’expresident Clinton i dels dos diplomàtics nord-americans que l’acompanyaven en el viatge per rescatar les periodistes que no pas en certeses. Els camins de la dictadura nord-coreana, possiblement la més cruel de les poques que han sobreviscut al final del comunisme, són inescrutables, sobretot perquè el secret, la mentida i l’engany portats al màxim extrem estan, juntament amb la repressió i la provocació, en el seu codi genètic.