D’Ascó a l’escó

Què faríem els catalans amb la nostra porqueria atòmica si realment poguéssim decidir? Deixaríem que els municipis s’ho fessin sols? O prendríem una resolució de país i la faríem complir? És cert que el nostre Parlament autonòmic ja va aprovar una moció en el sentit de declarar Catalunya lliure de femta nuclear, però la decisió té dos problemes: que la Generalitat no compta amb competències en el tema, i per tant la cosa resulta entre alegre i inútil; i aquell principi universal que, si caguem, en algun lloc haurem d’embotir la merda.

Està molt bé que juguem a declarar-nos nets i bufons i ens fem petons a les galtes, sabent que Madrid sempre quedarà malament, de bracet amb el municipi de torn que accepti els residus, i que en aquest cas porta un nom el qual, despullat d’accents, resulta tota una temptació. Ara bé, el cas és que tenim plantes nuclears, que sens dubte produeixen molt per a Espanya i (a l’espera del ball de xifres entre presidents i ministres) no podem negar que aquí en consumim una part important. És de calaix que, mentre no tanquem totes les nuclears, haurem de fer alguna cosa amb les llurs secrecions.

Juguem a ser sobirans, doncs: què faríem? Em sembla evident que no podríem marejar-nos els uns als altres amb la xerrameca dels darrers dies. Caldria decidir si prescindim de l’energia de fissió o no. I si es resol continuar amb instal·lacions com Ascó o Vandellòs, estaríem obligats a plantejar el destí de la brossa atòmica. Tindríem algunes opcions; o bé fer la viu-viu com fins ara, amb piscines provisionals, i venent els bidonets de marres a uns altres, enviant-los a piscines provisionals per sempre d’Ucraïna.

L’alternativa seria ser de debò solidaris del món mundial, quedar-nos la caca i exercir el dret –i el deure– de disposar dels propis excrements. Potser l’únic a debatre, aleshores, seria on desem els nostres bidonets tòxics. Caldria abusar sempre dels pobres ciutadans de l’Ebre? O faríem justícia històrica, tot repartint la ronya amb, posem per cas, localitats menys castigades com s’Agaró o Vaquèira Beret?

A veure si ens entenem. El dret a decidir inclou, també, acceptar les decisions lletges; la d’Ascó, o la de Vic en un altre àmbit. Que la majoria de catalans no hi estem d’acord? Molt bé, llavors acceptem les responsabilitats, exigim poder en els afers més polèmics, bruts i complicats, debatem-ho a les eleccions i votem en conseqüència. No pot ser que aquell que vol un escó no passi per Ascó. La voluntat d’autodeterminació es nota en allò que resulta més incòmode, i si volem acostar-nos a la sobirania, algun dia ens haurem d’arromangar, embrutar-nos les mans i fer-nos grans d’una vegada.