Articles
...i Millet somriu
A la tres
“No ho veus que t’està prenent el pèl? No li tornis els caramels si no et torna els diners!”. Les declaracions de la temporada les va fer Xavier Millet al 30 Minuts d’aquest diumenge (tv3.cat/videos/1643999, no se’l perdin), descrivint el comportament del seu germà Fèlix –quan només era un nen i arribava el dia del seu aniversari– cap a un tercer germà que cada any era estafat.
El reportatge, esplèndid, comença i acaba amb la música d’El cop, una pel·lícula inoblidable en què Paul Newman i Robert Redford es fiquen en la pell d’un parell d’estafadors de poca categoria durant els anys trenta. Aquella banda sonora inconfusible, interpretada des de dalt de l’escenari del Palau, s’ajustava com un guant per, lluny de Chicago, descriure les aventures de Fèlix Millet, un espavilat que ha fet exactament el mateix –ep, i amb molta més facilitat– que aquells gàngsters de Hollywood.
Al llarg del 30 minuts, la major part dels entrevistats exhibien una memorable cara de perplexitat quan explicaven com havien contribuït –amb diners o amb música– a fer que un galtes s’omplís les butxaques d’una forma escandalosa, però indetectable durant almenys una dècada.
En definitiva, El cop –amb guió de Santiago Torres i Ramon Vallès– no dibuixa el retrat d’un personatge sinó el de la classe dirigent d’una societat. Un conjunt de persones amb responsabilitat delegada, però que no s’interessen veritablement ni pels comptes que firmen, ni per les subvencions que atorguen, ni pel destí dels xecs que donen.
El reportatge acaba amb una entrevista antiga a qui ha estat dirigint el Palau de la Música durant vint anys. Fèlix Millet, amb un punt de mofa a la mirada, acaba dient: “Al Palau, a més de la música s’hi faran també d’altres activitats”. I somriu.
El reportatge, esplèndid, comença i acaba amb la música d’El cop, una pel·lícula inoblidable en què Paul Newman i Robert Redford es fiquen en la pell d’un parell d’estafadors de poca categoria durant els anys trenta. Aquella banda sonora inconfusible, interpretada des de dalt de l’escenari del Palau, s’ajustava com un guant per, lluny de Chicago, descriure les aventures de Fèlix Millet, un espavilat que ha fet exactament el mateix –ep, i amb molta més facilitat– que aquells gàngsters de Hollywood.
Al llarg del 30 minuts, la major part dels entrevistats exhibien una memorable cara de perplexitat quan explicaven com havien contribuït –amb diners o amb música– a fer que un galtes s’omplís les butxaques d’una forma escandalosa, però indetectable durant almenys una dècada.
En definitiva, El cop –amb guió de Santiago Torres i Ramon Vallès– no dibuixa el retrat d’un personatge sinó el de la classe dirigent d’una societat. Un conjunt de persones amb responsabilitat delegada, però que no s’interessen veritablement ni pels comptes que firmen, ni per les subvencions que atorguen, ni pel destí dels xecs que donen.
El reportatge acaba amb una entrevista antiga a qui ha estat dirigint el Palau de la Música durant vint anys. Fèlix Millet, amb un punt de mofa a la mirada, acaba dient: “Al Palau, a més de la música s’hi faran també d’altres activitats”. I somriu.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.