Finançament: en el cas del no-acord

El temps s’esgota i creixen els signes que fan presagiar un estiu calent a la política catalana i espanyola. El conflicte sobre el finançament continua després de gairebé un any de retards, incompliments i ajornaments per part de l’Estat; i les últimes xifres de la ministra d’Economia encara estan molt lluny de les que la Generalitat catalana considera el mínim suficient per complir el que estipula l’Estatut referendat pels ciutadans. Sobre l’Estatut, a més, encara plana el perill d’una sentència del Tribunal Constitucional que el retalli i deixi Catalunya sense marge de maniobra.

El 15 de juliol, exactament d’aquí un mes, és la data límit fixada pel govern de Madrid per convocar les comunitats autònomes de règim comú –és a dir, les que no gaudeixen d’un concert econòmic especial, com Euskadi o Navarra– a firmar un acord sobre finançament. Si, finalment, hi ha un acord, ni que sigui in extremis, i compta amb el suport català, les perspectives d’estabilitat del govern socialista de Madrid i del tripartit que governa a Catalunya milloraran. Si no hi ha acord, és possible que es produeixi un trencament dels paràmetres polítics que faci inevitable la convocatòria d’eleccions anticipades a Espanya –on el govern socialista podria caure– i també a Catalunya –on una reedició del tripartit no estaria, ni de bon tros, garantida.

En tot aquest entrellat de possibilitats i riscos, la resolució satisfactòria del finançament és cabdal, però també ho és l’actitud dels partits catalans, especialment del PSC, que es veurà obligat a reconsiderar el seu lligam amb el PSOE en cas que Catalunya s’hagi d’empassar un finançament inacceptable. Com a membre hegemònic del tripartit i component essencial de la superioritat socialista en vots a l’Estat espanyol, el PSC es pot veure obligat a determinar si les seves prioritats són a Catalunya o si pesa més la dependència orgànica del seu germà gran estatal. És una decisió difícil i necessària, que es pot fer encara més urgent si hi afegim els efectes de la crisi econòmica i la falta de confiança de la població en la classe política i en el sistema.