La grip vella ve del nord

El mal que ve d’Almansa a tots alcança, diu l’antiga dita dels temps de la Guerra de Successió. I fins i tot s’escampa per Euskadi, podríem afegir ara, tres segles després, un cop aquesta setmana s’ha consumat el pacte nacional entre el PSOE i el PP que ha convertit en lehendakari el socialista Patxi López. Naturalment, el pacte espanyolista no suposarà la fi dels concerts econòmics que, a diferència dels antics territoris de la Corona d’Aragó, els bascos van salvar al segle XVIII apostant a cavall guanyador, el borbó Felipe V. Una fiscalitat pròpia que van tornar a salvar tot i la derrota en les guerres carlines del XIX, i que van poder recuperar íntegrament després del parèntesi franquista, que l’havia restringit a les “lleials” províncies d’Àlaba i Navarra. Les “traïdores” Biscaia i Guipúscoa van ser homegeneïtzades fiscalment a la resta “d’Espanya” durant 40 anys. Els concerts econòmics, doncs, no se’ls va inventar Sabino Arana. Per això, i pels evidents beneficis que comporten, ni al PSOE ni al PP se’ls acudirà mai suprimir-los. Una altra cosa és com es concretarà l’acció de l’aliança espanyolista en tot allò que ha estat possible a Euskadi gràcies a l’existència d’un programa nacional, el liderat pel PNB, que sí que va començar a caminar, començant per la bandera, la ikurriña, amb el seu fundador.

L’acord PSOE-PP, beneït també pel diputat de la UPyD de Rosa Díez durant la investidura de López, posa fre a l’expansió del projecte nacionalista basc país endins: continuïtat de l’euskera a l’ensenyament, però sense opció a convertir-se en la llengua vehicular de tot el sistema; continuïtat de les televisions públiques basques, però convenientment acoblades en els seus usos i costums a l’ideari “constitucionalista” de Savater i Mayor Oreja; continuïtat institucional, però amb un pla de reforma sobre la taula de l’Estatut de Gernika (encara incomplert en la totalitat del seu articulat) que el desproveeixi de qualsevol palanca sobiranista. De fet, només es tracta d’adequar el degà dels Estatuts d’autonomia vigents a la sentència del Tribunal Constitucional que va tombar la consulta sobiranista del ja exlehendakari Juan José Ibarretxe apel·lant a la indestructible unitat de la pàtria, espanyola, esclar. I no només a la unitat en el sempre gasós terreny sentimental, que sovint invoquen amb to paternalista els nacionalistes espanyols més “comprensius” amb els fets nacionals dels altres, el basc i el català, sinó en el terreny que compta, es palpa, i es trepitja: el que defineixen unes fronteres consolidades durant segles en una guerra de Reconquesta que no va acabar amb la presa de Granada el 1492.

És l’afany reconqueridor que informa l’esperit fundacional del nacionalisme i la denominada nació espanyola el que ha unit el PSOE i el PP a Euskadi 8 anys després del pacte del Kursaal impulsat per Aznar i el PSOE basc amb el llavors recentment estrenat Zapatero com a cooperador forçat (ara, com a coexecutor pòstum d’aquell projecte). Euskadi no era una dictadura nazi. Era un país governat durant gairebé tres dècades per un partit nacionalista i diverses coalicions de govern ratificades sistemàticament a les urnes per una majoria de ciutadans. Una majoria que només ha pogut ser quebrada parlamentàriament, que no socialment, amb l’exclusió, això sí, legal, d’un 10% dels electors que la integraven i la integren. Això i la persistència d’una anomalia execrable, el terrorisme d’ETA, que amb els seus errors polítics (a més a més dels seus crims) finalment ha entregat als genuïns representants polítics de l’Estat “opressor” els únics poders nacionals, per bé que limitats, de què disposava Euskadi. El PNB mirava cap a una altra banda, s’addueix des de totes les tribunes de Madrid, quan ETA matava. Cap a on mirava el PSOE quan Rodríguez Galindo feia enterrar suposats etarres en calç viva? Cap a on mirava el PSE quan fa quatre dies li aprovava els pressupostos a Ibarretxe? O quan governava amb Ardanza? Com és que els bisbes de Madrid i els predicadors de la COPE, sempre en peu de croada en defensa de la fe i els símbols catòlics, callen davant la supressió de la menció a Déu –certament anacrònica– del jurament del lehendakari? També callaven quan Franco empresonava capellans per bascos i “separatistes”.

Quan es tracta de la fe nacional, Déu és prescindible en algunes sagristies. És la vella grip espanyola, excloent i exclusivista, la de l’expulsió dels jueus o dels moriscos –tant és la fe que es professi si no és l’espanyola–, la que supuren les portades dels diaris de Madrid, que, en plena ressaca per la reconquesta d’Euskadi, han començat a assenyalar a Zapatero el pròxim objectiu: Catalunya. La Catalunya que, titula sense rubor el diari de Pedro J., ha declarat la independència educativa. La llei d’educació, emparada en l’Estatut i legitimada en l’acord d’un autèntic tripartit de país impulsat per Montilla i Mas amb el suport de Puigcercós, descarta la tercera hora en castellà. Aquest és el pecat. I el PP, en una evidència del sentit últim de l’operació basca, recorda a Zapatero que el que val per a Euskadi en política lingüística, també val per a tot arreu. ¿O no havíem quedat que el pacte basc és un pacte nacional? De la Vega, tant diplomàtica ella, calla. Com els bisbes davant dels fets de Gernika. Els del 38 i els d’ara. La grip vella que s’escampa i que ara també ve del nord.