Reinici

Estava tip de llegir manuals d'autoajuda, de visitar consultes de psicoanalistes, de provar mil i un remeis per solucionar la inseguretat i els problemes de comunicació. Era una creu que arrossegava des de l'adolescència. Així havia estat durant vint anys, i ja estava tip de lluitar. Havia decidit abaixar els braços. Deixar-se gronxar pel vaivé de la vacil·lació i aprofitar-se de l'atracció misteriosa que projecta l'isolament. Era menys patètic que fingir un aplom de cartró pedra que es desmuntava amb més facilitat que la casa de palla d'un dels porquets després de la bufada del llop. I menys frustrant que intentar establir ponts de relació social a base de tòpics i posades en escenes postisses. La determinació que havia pres el satisfeia. Per primera vegada era ell mateix, sense edulcorants ni colorants. Va desfer-se del personatge que havia creat per encaixar socialment, per ser com tothom. I va començar a experimentar-ne els beneficis. Afrontar les situacions tal com les sentia, sense els nervis que provoca pensar què diran, li proporcionava una naturalitat i una espontaneïtat que eren captades pels que l'envoltaven. Despertava interès en gent per la qual, fins llavors, havia estat invisible. Era com una balisa amb potes i poques persones podien sucumbir als senyals que emetia. L'aïllament li havia permès descontaminar-se. S'havia conegut millor, sabia què volia i no estava per romanços ni convencionalisme. Fins al punt que ell, l'etern cagadubtes, es va asseure a la taula on la noia morena que feia deu anys que li agradava feia el vermut amb les amigues i li va deixar anar: “M'atraus i m'agradaria que m'acompanyessis, tant li fa que sigui un metre, deu quilòmetres o tot el camí”. Va demanar una cervesa, i mentre observava la noia, incapaç de reaccionar, es va adonar que el que menys li importava era la resposta.