L’equip de la Copa

Si Guardiola jugués al Monopoly li hauria de tocar sempre aquella carta que deia: “Ha ganado el premio de palabras cruzadas. Cobre 10.000 pesetas”, perquè el seu missatge no només s’ha guanyat el crèdit sinó que té captivat el barcelonisme. I en canvi, a la Copa, el seu missatge no ha convençut. D’una banda, una il·lusió quasi sorprenent per conquerir-la i de l’altra alineacions amb molts jugadors no habituals a la Lliga o la Champions. Vuit partits, vuit debats sobre la política copera, per a alguns suïcida, de jugar-se-la amb jugadors com Pinto (8 partits), Cáceres (6), Hleb (7), Sylvinho (7) o Bojan (8). El novè, la final de demà, no serà diferent.

La realitat és que amb la perspectiva d’una temporada a 63 partits, jugar-se-la seria no fer servir aquests jugadors i carregar encara més les cames dels que porten tot el pes a les competicions més importants. Jugar-se-la seria afrontar una temporada tan bèstia com aquesta amb 15 jugadors, perquè del 16 al 23 no hi ha garanties. Jugar-se-la seria fracturar la plantilla entre uns que compten i uns que no pinten res.

Guardiola ha fet de la necessitat virtut, dipositant en els cinc esmentats i en altres com Gudjohnsen o Keita, que han fet de frontissa, la confiança i la responsabilitat de defensar la candidatura blaugrana a la Copa. Val a dir que no li ha anat tan malament. El paradigma és Pinto, titular els 8 partits, discutit fins a la sàtira i alhora paladí del passatge a la final amb un penal clau aturat a Mallorca. El cas de Bojan i els seus 4 gols és similar.

Tots dos són probables a l’onze titular de la final. És lògic perquè aquesta Copa és seva, però no oblidem que també és de Messi (7 participacions –i 5 gols–), de Xavi (4), de Puyol (5), de Piqué (5), de Touré (5), d’Alves (7) o de Sergio Busquets (7). I de Guardiola també, perquè no és cap suïcida i, com sempre, pensarà un 11 + 3 per guanyar el seu primer títol.