L’esperit d’Arenys, un mes després

La consulta d’Arenys de Munt va tenir la virtut de situar al centre de l’agenda política el dret a decidir i va acabar sent un èxit polític, social i mediàtic que va superar les previsions dels mateixos organitzadors. Aquest èxit és atribuïble a l’encert d’una societat civil que va al davant dels partits polítics que en teoria l’haurien de representar, però també a la intransigència del govern espanyol, que prohibint la consulta li va donar el rang d’oficialitat clandestina que li faltava. I la performance nostàlgica de la Falange va acabar d’arrodonir la festa.

Però un mes després, l’esperit d’Arenys corre el risc d’embarrancar per una disputa absurda entre les entitats de la societat civil que volen fer més consultes i l’agrupació de càrrecs electes municipals (majoritàriament de CiU, ERC, CUP i EPM) que treballen pel mateix objectiu. És cert que els partits polítics van sumar-se tard al procés d’Arenys, però excloure els electes, com volen algunes entitats, pot portar la iniciativa de les consultes a un carreró sense sortida, perquè el dret a decidir, si mai s’arriba a poder exercir amb validesa legal, s’ha de fer mitjançant un referèndum convocat per un govern o un Parlament. De la mateixa manera, també s’entén que les entitats no vulguin deixar aquest objectiu només en mans dels partits, perquè estan massa condicionats per la conjuntura i limitats pel marc legal en què desenvolupen la seva tasca.

Un objectiu tan ambiciós com l’exercici del dret a decidir requereix de la suma de totes les energies disponibles, però no es pot aconseguir sense o contra els partits, perquè qualsevol objectiu, si no té traducció política concreta, no passa de gest. Encara estan molt presents en el record les grans mobilitzacions sobiranistes que no van acabar tenint traducció a les urnes. En democràcia, el que compta són els vots. I els vots, després de la gran manifestació de l’1 de desembre del 2007, se’ls va endur Zapatero: 1.672.777 de catalans.