Quan CiU i ERC juguen al revés

Qui més qui menys, entre els líders dels partits, té ganes de girar full de l’extenuant debat sobre el nou finançament. Curiosament, i a mesura que han anat passant els dies, i després de l’eufòria desbordada dels uns –els partits del govern– i l’inicial tremendisme opositor dels altres –singularment, CiU–, el clima de confrontació extrema ha anat deixant pas a uns plantejaments força més serens. Sense que ningú hagi variat gens ni mica la posició de fons, com es va visualitzar ahir al debat del Parlament en el duel entre Montilla i Mas, i en la intervenció de Puigcercós, els màxims dirigents, sobretot els de CiU i ERC, van traspuar també una certa incomoditat de fons. I una certa voluntat de mirar endavant després de l’última gran trencadissa de la política catalana. Al cap i a la fi, el clima de l’estiu de l’any que ve serà plenament preelectoral.

Toca, doncs, preparar els prolegòmens de la cursa. Les posicions de CiU i ERC en el debat del finançament poden ser tan decisives com ho van ser les de l’Estatut del 2006. Amb el finançament han intercanviat els papers. El no de CiU, en obert desafiament no només al govern, sinó també a la majoria de les cúpules de la societat civil, comporta riscos evidents perquè el candidat nacionalista se’n surti en el seu tercer assalt al poder. Una part dels seus electors, els nacionalment més tebis, poden no haver entès la denúncia del pacte sense concessions. Li va passar a ERC amb el no a l’Estatut i això li va fer perdre una part del seu electorat més possibilista. D’aquí que Mas modulés ahir el seu to i fins i tot oferís entesa al govern. A ERC, el sí li pot passar factura entre els electors més nacionalment exigents. D’aquí que Puigcercós es distanciés de les eufòries del PSC. I Montilla? Atent. Sempre atent. Perquè la seva presidència pot dependre de l’efecte d’aquest estrany joc al revés de nos i sís en camp contrari.