“Garzón al paredón”

Hi ha una figura a Espanya que representa els valors atribuïts a la pàtria. Algú que es creu el bé, predestinat per la gràcia de Déu a perseguir el mal, que són els altres, a actuar amb prepotència, amb arrogància i sense considerar que el fi no pot justificar els mitjans. No és un militar, ni un torero, ni un jugador de futbol. És un jutge. Forma part de l’engranatge d’un tribunal d’excepció, d’una anomalia democràtica que encara ha permès que actuï amb més poder. Es diu Baltasar Garzón i abans d’ara s’havia guanyat a braç la fama de redactar de manera pèssima les instruccions i d’actuar, a més, de manera arbitrària i desordenada, segons la llum que l’il·luminava cada matí. En un lloc agradable i homologable del món, aquest personatge hauria estat corregit o apartat de fa anys.

A Espanya s’ha convertit en la Fiesta Nacional. Els uns aplaudeixen quan clava les banderilles i els altres l’escridassen quan va a matar i trenca l’estoc. I les opinions canvien segons la ramaderia de la bèstia. Finalment, la correguda pot acabar. Però, qui ho havia de dir, no per l’aplicació estricta de principis democràtics, que no pot ser, sinó per l’actuació d’uns grupuscles feixistes. Com van fer amb Tarancón, ara criden “Garzón al paredón” i fan que qualsevol persona de bona fe es presti voluntària per evitar-ho. Que no ho facin. En tot cas, que armin Garzón perquè els torni els trets. I ja s’ho faran.