Condició de víctima

No importa que ho siguin d’un atemptat terrorista, d’un accident aeri o d’una catàstrofe natural: l’important és que siguin víctimes, preferentment d’algun atzar letal, massiu i –per descomptat– espectacular. Allò més important, allò fonamental, és que ofereixin el material que els mitjans –molt especialment la televisió– necessiten per construir els seus grans drames en sèrie, els quals presenten un ingredient inexcusable a la seva base argumental: els efectes de la tragèdia sobre les vides petites i anònimes de ciutadans que són com vostè, estimat espectador. Alguns parlarien de catarsi; d’altres, de desvergonyiment carronyer.

En el cas de l’accident d’Spanair a Barajas, el moment més àlgid de patetisme televisiu el va protagonitzar –a pesar seu i, cal suposar, sense ni tan sols adonar-se’n– un senyor anomenat Javier Núñez. Aquest home es trobava concentrat a Madrid amb la resta de familiars de les víctimes de la catàstrofe, on ell hi havia perdut dos fills, una nora i un nét: tot un llepadits per a reporters àvids, no diré de què. De sobte, el senyor Núñez va ser comprensiblement pres per un abscés de ràbia i va començar a cridar que els enganyaven, que no hi havia manera de rebre notícies certes dels seus morts i que els polítics en tenien la culpa, fos del que fos.

Es tractava, naturalment, d’un atac de desesperació: aquell home sabia que la seva vida havia estat esfondrada de cop, d’una forma arbitrària i irreversible, i aquella era la seva forma de revoltar-se contra l’horror i contra l’inacceptable. El senyor Núñez i la seva ira exigien, òbviament, intimitat i respecte: en lloc d’això, les càmeres i els micròfons el van envoltar en qüestió de segons. El burxaven, li reclamaven que s’esplaiés, li demanaven detalls i especificacions. Enmig de la confusió, el senyor Núñez només encertava a repetir desordenadament les seves invectives contra els polítics, contra la companyia o contra qui fos, unes invectives que en realitat només eren l’expressió d’un dolor que ell mateix era incapaç de mesurar. Al final de la seqüència, una dona s’enduia el senyor Núñez estirant-lo per un braç, mentre algunes càmeres insistien a perseguir-lo. L’endemà, algun diari encara va gosar titular: Los familiares de las víctimas denuncian engaños, com si el lament d’aquell home destrossat equivalgués a un comunicat oficial. A continuació, naturalment, la inevitable col·lecció de fòssils verbals referents a la necessitat de donar suport i solidaritat als familiars de les víctimes, i d’acompanyar-los en el dol.

En el manual de pràctiques de bona part dels mitjans actuals, un màxim d’horror comporta un màxim d’eficàcia comunicativa, de manera que la dosificació de la informació –com en les bones novel·les o les bones pel·lícules– adquireix també una importància cabdal: vegeu el degoteig diari de notícies, totes elles de fiabilitat més que dubtosa, sobre les presumptes causes del sinistre. Després hi ha un element que ja he apuntat més amunt, però que val la pena de remarcar: no n’hi ha prou de ser víctima d’algun espant; cal, a més, que la fatalitat recaigui sobre un grup, com més nombrós millor. Són més víctimes els morts en un accident d’aviació que els que moren en un accident de carretera? No es tracta ara de discutir una vegada més quin mitjà de transport és més o menys insegur, sinó de constatar que, mentre els morts en carretera ja fa molt de temps que formen part d’una macabra idea de la normalitat, les víctimes de l’aviació proporcionen una quantitat extraordinària d’al·licients: la visualització de la catàstrofe (els morts es poden comptar per desenes, i gairebé sempre superen el centenar, hum), cossos calcinats, proves d’ADN, expressions de dol col·lectiu, declaracions de polítics (que no sempre aconsegueixen dissimular les ganes de donar la culpa del desastre al govern), i, en resum, un filó esplèndid de material dramàtic per explotar.

Que gira, com és necessari en tota tragèdia ben contada, entorn d’un protagonista, és a dir la víctima. El periodisme i la política del nostre temps, i a continuació la societat sencera, han descobert en la condició de víctima una nova forma de santificació: aquí hi ha una víctima, anem-hi tots amb flors i arremolinem-nos al seu voltant per tal d’expiar algunes de les nostres pors. La víctima, al cap i a la fi, és la contrafigura o el revers d’un altre ideal creat per les societats del benestar: el del ciutadà perfectament segur, exempt de tot mal, a qui mai res de dolent –ni tan sols la mort, aquesta incòmoda rèmora dels temps antics– li ha d’afectar. De d’aquesta estranya concepció de l’existència, la víctima apareix com la garantia d’una hipòcrita redempció: si aquest ha patit el desastre, jo ja no l’hauré de patir; les seves exclamacions, les seves blasfèmies contra el destí i els seus esgarips de dolor són els que jo ja no hauré de proferir. El raonament és absurd, però consolador: alleujats per la contemplació en directe del patiment d’uns altres, esperem el dia en què assolim l’Absoluta Seguretat de ser lliures de qualsevol mal, amén.