Els nous patrons

La commemoració dels 30 anys dels primers ajuntaments democràtics es circumscriu just en l'àmbit dels polítics locals. S'han fet homenatges a antics regidors, però el que se'n diu entusiasme popular no n'ha pas aixecat. Els partits polítics són els causants de la desarticulació dels forts moviments veïnals dels anys setanta que, tanmateix, van ser els principals proveïdors de les candidatures d'esquerra. Les associacions de veïns van dinamitzar barris, pobles i ciutats, reivindicant millores socials i urbanes que van tardar anys a materialitzar-se, i també van fer d'autèntics motors de la vida sociocultural organitzant conferències, concerts o les primeres festes populars. D'una manera o altra els primers edils són hereus de les organitzacions veïnals que, des del mateix 1979, van anar perdent força i, en molts casos, van acabar desapareixent, passant el testimoni als nous ajuntaments que van continuar i ampliar la feina que ells havien començat. La veritat és que la societat civil els va facilitar molt la feina. Després de la victòria socialista del 1982, es va entrar en una mena de letargia social que, amb matisos, encara perdura, i de la qual potser la crisi ens farà despertar. La transformació que han sofert els nostres municipis en tres dècades és extraordinària. Hem acabat volent viure com uns nous rics i els ajuntaments, també. A aquells primers anys de dedicació i abnegació han seguit les retribucions per assistir a totes les comissions i a sous de mercat (o per sobre), la qual cosa no em semblaria malament si no abundessin un excés de càrrecs de confiança que no saps ben bé a què es dediquen ni quina falta fan. Allà on abans hi havia un agutzil de dia i un sereno de nit, ara hi ha un batalló de policies municipals. En 30 anys s'ha fet molt, però alguna cosa falla quan avui molts ajuntaments ja són la primera empresa del municipi per nombre de treballadors i pressupost.