Iran: búnquer i desafiament de canvi

La Revolució iraniana del 1979 va trigar més d’un any a consolidar-se, un any de manifestacions, repressió i morts al carrer, que en aquell moment van esdevenir “màrtirs”. Trenta anys després de triomfar, la revolució islàmica ja no sembla capaç d’oferir màrtirs, sinó de provocar-los. Les imatges de l’assassinat de la jove Neda Agha-Soltan als carrers de Teheran dissabte passat han esdevingut una referència global, i sintetitzen perfectament el que passa en aquell país: una elit ultraconservadora i doctrinària s’enfronta al desig de canvi d’un poble que cerca des de fa gairebé un segle un mínim de drets civils i democràcia.

Les eleccions presidencials del 12 de juny, que van desfermar la protesta, van representar un cop d’Estat virtual per part de la facció més conservadora d’un règim teocràtic al qual dóna rostre el candidat suposadament vencedor, Mahmud Ahmadinejad, que compta amb el suport del líder màxim, l’aiatol·là Ali Khamenei, que ha abandonat el seu teòric paper d’àrbitre. La innegable existència d’un frau electoral (en algunes províncies s’han comptat més vots que votants) i la negativa del règim a anul·lar i repetir els comicis van ser l’espurna que va encendre la protesta dels partidaris del candidat reformista Mir-Hossein Mussaví. A més de la repressió a càrrec de les fanatitzades milícies islàmiques, el règim ha recorregut a tota mena de mecanismes de censura i persecució, i el mateix Mussaví corre el risc de ser acusat i detingut. En aquest procés, els líders iranians han perdut la seva credibilitat i han evidenciat una divisió interna inèdita des de la Revolució.

Moltes de les imatges iranianes que veiem aquests dies recorden poderosament d’altres transicions democràtiques més properes, i mostren l’enfrontament entre una societat jove i dinàmica que desitja el canvi i un búnquer immobilista-involucionista arrapat al poder i els privilegis. Si no hi ha cap esclat sobtat ni cap implosió del sistema, la transició iraniana pot ser lenta, llarga i potser sagnant, però sembla evident que hi ha hagut una inflexió històrica. El búnquer està esquerdat i el canvi està en camí d’assolir els seus objectius finals.