Cruyff: la Grossa

Cruyff (I): la Grossa
Serà el 22 de desembre. Catalunya-Argentina. Un dels millors rivals possibles per a l’estrena de Johan Cruyff com a seleccionador català. A mi aquests partits ja m’han deixat d’interessar perquè em fa sensació d’anunci de cava o de grans magatzems: “Ja tenim el Nadal al damunt”. Ara bé, aquí tenim una variant. La internacionalització de la marca a través de la imatge de Cruyff. És a dir, no és el mateix un anunci de cava amb Scarlett Johansson que amb Ingrid Rubio, a qui admiro. I aquí rau la diferència. Un Catalunya-Argentina amb Cruyff té un tsunami descomunal encara que sigui com altres partits víctimes de la síndrome de la Ventafocs: a la mitjanit la carrossa torna a ser carbassa. Ara, però, la diferència és evident. El dia 22 al matí la Grossa, i a la tarda, el Flaco.

Cruyff (II): els diners
Que Cruyff sigui seleccionador català m’ho miro una mica de color gris. Tinc motius per estar-hi a favor i d’altres per no estar-n’hi. Com que no em crec gaire la idoneïtat de la selecció, doncs prefereixo que no. Però com que ja està fet, doncs sí. M’ha sorprès el debat dels diners: que si cobra, que si no, que si hi ha contraprestacions a la seva Fundació, que si les escoles... Algú es va preguntar si Pichi Alonso o Pere Gratacós cobraven abans? Per cert, que hauria d’existir una llei que digués que en qualsevol empresa, no existeixen els càrrecs no remunerats. Són per malfiar-se’n.

Cruyff (III): el català
A mi que Cruyff no parli català m’és indiferent. Preferiria que ho fes, però és un bon exemple per als catastrofistes de la llengua que, fins i tot sense parlar en català i parlant malament el castellà, a Catalunya s’hi viu perfectament. Es més, si hem d’exigir el català ho hauríem de fer amb qui més vegades ha jugat amb la samarreta quadribarrada, com ara el deportivista Sergio González o el que fins no fa gaire era el capità de l’Espanyol, Raúl Tamudo. El problema de Cruyff van ser unes declaracions que va fer a l’Antoni Bassas uns anys enrere: “Jo intento ser internacional. Un dia podem fer la tertúlia en anglès o alemany; que la gent aprengui anglès i alemany. Som un país i una ciutat internacional, ¿per què reduir-ho només al català? Fem-la un dia en anglès, a veure si millorem la qualitat dels nostres oients”. Hi estic d’acord. Però: el dia que la fem en català, Cruyff hi anirà o seguirà parlant només castellà?

Messi: estimbada
“Donaria tot el que he guanyat fins ara per aixecar l’any que ve el Mundial”. Home, els nacionalismes futbolístics també porten a eliminar els clubs, fet que demostra que una nació està per damunt d’un club sobretot si et sents lligat a alguna. La frase de Leo Messi, gravada, escoltada i emesa, no té dubte. I traduïda seria: “Donaria la Lliga, la Champions i la Copa a canvi de guanyar el Mundial”. Passada de frenada del millor jugador del món. I estimbada.

Guti i Serrat, junts per Sabina
Si compreu el nou CD de Joaquín Sabina us trobareu col·laboracions interessants, com les de Pereza o Joan Manuel Serrat. I també una de Guti, el jugador del Reial Madrid, fent de cor d’una de les cançons, Tiramisú de limón. El dia que Guti va anar a l’estudi de gravació a cantar s’hi va trobar Serrat i van estar parlant de futbol: del Madrid, del Barça i de l’Atlètic de Madrid, club del qual Sabina és devot. El que queda per a la història és que, a la cançó del Sabina, Guti i Serrat fan els cors conjuntament. Per cert, el grup Pereza va confirmar les frases que va dir aquesta setmana el madridista: “Salimos con Guti i Sabina una noche de borrachera. Acabamos cantando, guitarra en mano, a las seis de la mañana”. Bingo.

Copa Davis
Estic molt a favor que Catalunya rebi competicions esportives de gran nivell, que invertim en esport i rendibilitzem determinats escenaris olímpics. Ara toca la Copa Davis. El problema són les conseqüències de la celebració de la final d’aquest títol tenístic. Hi ha molta gent indignada, i amb tota la raó, que ha organitzat plataformes a Facebook i blogs a internet queixant-se dels càstigs de la presència de la Davis al Palau Sant Jordi. Per exemple: l’esperat concert de Muse al Sant Jordi el divendres 27 de novembre passa al dimarts 24, dia del Barça-Inter. Un canvi esperpèntic i que trinxa moltes il·lusions de seguidors de la banda de rock anglesa. No és el mateix un divendres que un dimarts... i, a més, de gran futbol.
O Marylin Manson, que ve el pròxim 4 de desembre i que passa del Sant Jordi Club a un recinte cobert a l’Estadi Olímpic; o els The Prodigy, que també canvien de sala el dia 3. Un escàndol.

La mare de Pau Gasol
Contundents declaracions de la mare del Pau Gasol a La Gaceta d’ahir: “Els representants li estan xuclant la sang. Se n’aprofiten”. Fa anys que tinc calat Arturo Ortega, un dels qui porten la imatge al pivot de Sant Boi de Llobregat. És un personatge tèrbol que s’ha aprofitat de tots els jugadors espanyols, molt hàbil, molt bo amb la seva feina, però, alhora, manipulador de sentiments. Alguns jugadors ja retirats malparlen d’ell i les seves maneres, fins i tot, de concedir entrevistes. La mare del Pau, llesta com ella sola, ho deu haver vist al tercer dia però, segons m’expliquen, el jugador dels Lakers va firmar un contracte d’imatge de llarga durada. Difícil sortida per als Gasol, però primer toc d’alerta per al fer i desfer habitual d’Arturo Ortega. Ha sortit la mare. I la Maria Lluïsa té molt mala gaita.