El repte serà omplir els cinemes

L’estira-i-afluixa entre el conseller Joan Manuel Tresserras i els exhibidors i distribuïdors perquè deixi de ser trepitjat el nostre dret a veure cine en català planteja reptes que van més enllà d’assolir una certa paritat entre les dues llengües en aquest àmbit tan important del lleure. Si la pressió del mercat no ens aigualeix la festa i el català guanya presència a les cartelleres i a les sales, les VC i VE competiran per un públic que, si pot escollir, no ho farà, majoritàriament, per motius ideològics sinó, sobretot, pensant en la millor manera de passar una bona estona. Serà, per tant, una tria molt reveladora de l’èxit o fracàs de la normalització.

El catalanisme militant pot caure en l’error de menystenir la percepció que té avui de la nostra llengua l’espectador mitjà. No hauria d’ignorar que el tímid impuls institucional que fa que el català aguanti sense esdevenir realment necessari també li acaba donant un regust elitista que lliga ben poc amb l’olor de crispetes. El cinema no és el teatre; qui busca entreteniment defuig tot el que suposa esforç, i el típic client de multicinemes té molt clar que per a ell el mínim esforç no és veure un film en versió original subtitulada o doblat al català.

L’espectador mitjà –un jove metropolità menor de 35 anys escolaritzat en una desdibuixada immersió– entén i parla el català però l’associa més als àmbits oficials, d’una certa formalitat, que al consum massiu de lleure dels cap de setmana. Quan Jaume Roures va forçar l’exhibició en versió original o catalana de Vicky, Cristina, Barcelona, aquest espectador, majoritàriament, no s’hi va sentir còmode i fins i tot, en algun cas, ho va viure quasi com una agressió.

També ens neguem a veure les llacunes del nostre col·loquial. La ficció viu de l’espontaneïtat, del llenguatge informal i transgressor del carrer, i aquest registre està avui profundament interferit. La correcció en el doblatge fa el que pot entre l’espasa del castellanisme i la paret de la versemblança. Demanem als traductors de films una missió impossible: que sigui català i soni natural. Si s’obren a la interferència per fer-ho més natural, reben; i si no, també.

Potser ja és hora que entenguem que el català dels films pot sonar natural fins a un cert punt i que no es pot reclamar a la ficció una normalitat que no hi ha al carrer. Mentre no hi sigui, l’autenticitat d’alguns diàlegs se’n ressentirà i no podrà competir amb la de l’anglès o el castellà. És un preu que hem de pagar si de debò tenim la voluntat política d’avançar.

Però constatar-ho no vol dir donar carta blanca als excessos puristes. Ben al contrari, com més natural i versemblant soni la nostra ficció menys temps caldrà perquè el rebuig inicial dels espectadors més reticents es vagi esvaint. Hem de saber, però, que aquesta reticència la trobarem i que només se superarà amb temps i insistència. La millor prova que la insistència acaba creant l’hàbit i la comoditat la tenim en els dibuixos animats japonesos, que, gràcies al monopoli inicial de TV3, van topar amb la resistència inicial dels petits espectadors (també dels de famílies castellanoparlants) quan els van començar a emetre en castellà pels canals estatals.

Ara bé, tot això no s’hauria de fonamentar en una mentida: la de dir que la paritat a les sales de cine reflectirà la realitat social. I que la nova llei de cinema dóna resposta a una demanda molt majoritària, a una irrefrenable set de veure els films en català. Ben al contrari: aquí, com en la immersió, cal tenir el coratge d’actuar a cara descoberta i dir alt i clar que s’actua amb la voluntat política de canviar la realitat social fent avançar el català i retrocedir el castellà, i sabent, per tant, que trepitjarem ulls de poll i generarem incomoditats.

Potser és políticament incorrecte dir-ho, però si no ho fem amb aquesta mentalitat, si no entenem que, després de tant anys d’espanyolització, tenim les inèrcies en contra i hem de nedar contra corrent, potser val més que no ens hi posem. Perquè d’entrada pot resultar molt còmode escudar-se en les lleis de mercat, però abans d’omplir-nos-en la boca hauríem de mirar si quan fem aquest vistós salt a la piscina, a la piscina hi ha aigua.