Aguirre vol controlar Caja Madrid
Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, ha iniciat el setge definitiu a la presidència de Caja Madrid. Ho ha fet a través d’una esmena a la llei d’acompanyament que modifica la llei de caixes, presentada pel seu fidel grup a l’Assemblea de Madrid.
No és cap secret la mala sintonia que hi ha entre el president de l’entitat d’estalvis, Miguel Blesa, i Esperanza Aguirre. Com tampoc ho és que el directiu se sent molt més còmode amb Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de Madrid, i alhora el més ferm rival d’Aguirre dins del partit. La modificació legal implica que Blesa, si vol seguir al davant de l’entitat a partir del setembre del 2009, com ell pretén, haurà de ser proposat per l’Assemblea de Madrid, ara en mans d’Aguirre.
L’assalt a la direcció de Caja Madrid no representa cap sorpresa per als mitjans ben informats. Però cal preguntar-se si el crític moment econòmic actual és el millor per actuar de manera tan barroera contra l’estructura de la segona caixa d’estalvis d’Espanya. Més encara quan es fa en contra de les recomanacions d’estabilitat del Banc d’Espanya i d’altres institucions liberals internacionals. L’unic positiu en aquesta opera bufa és que fa caure la màscara de fals liberalisme d’un sector del PP, que, a sobre, es permet impartir-ne lliçons. Cal imaginar-se quina hauria estat la reacció dels que ara elogien Aguirre si a Catalunya s’hagués fet una operació semblant.
Què pretén Aguirre? Tres coses. La primera, tenir lligat de mans i peus el díscol Blesa, que ja li va fer mala cara quan el va obligar a entrar a Iberia. Blesa, que dóna mostres d’haver entès el missatge, només continuarà a la presidència si a partir d’ara obeeix. I així arribem a la segona fita i nucli de la qüestió: el control absolut sobre les inversions estratègiques de l’entitat, una eina d’influència importantíssima, i més en un període de crisi. Caldrà preguntar-se, llavors, si els criteris polítics dels quals tan malparlen els liberals estil Aguirre són la millor manera de pilotar una entitat financera. La tercera fita és òbvia: amb la clau de la caixa a la mà, Aguirre pot desgastar Alberto Ruiz-Gallardón tant com vulgui i fer l’assalt definitiu al seu objectiu principal, la direcció del PP.
