Articles

La fi de Ciutadans

En defensa pròpia

La perpetració de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía com a força política emergent va ser una conseqüència lògica –tot i que tardana– de la línia que va imposar al PP de Catalunya Josep Piqué. Eren els moments en què l’exministre intentava un catalanisme suau i en què José María Aznar aspirava a absorbir políticament Convergència i Unió –o almenys el partit democratacristià– i llançava invitacions aspres i repetides a la formació d’un govern “de coalició” a Espanya. Aquesta anàlisi política d’Aznar –que equiparava mentalment CiU a Unió del Poble Navarrès, pecat en què sovint també cau la pretesa esquerra espanyola– va constituir una baula més en la cadena d’errors i despropòsits que va culminar amb la derrota electoral del PP ara fa quatre anys.

Sempre es va dir –i era veritat– que Josep Piqué no agradava als militants del Partit Popular de Catalunya i que disgustava i desmobilitzava el seu electoral més fidel. En un país on dreta i esquerra es confonen sovint i on Convergència i el PSC ocupen tot el centre, l’única justificació del PP català és l’espanyolisme. Un espanyolisme com el que perpetra a Madrid: vehement, sense consideracions ni complexos. També podria escorar-se amb més decisió encara cap a l’extrema dreta, però només amb aquest suport els populars mai passarien de l’anècdota a Catalunya. La via del regionalisme flonjo inspirada per Piqué, doncs, ha acabat fracassant. Quins matisos introdueix en el seu discurs Daniel Sirera que el diferencien, ni que sigui tímidament, del que practiquen Mariano Rajoy, Ángel Acebes o José María Aznar?

El Partit Popular de Catalunya, doncs, ha tornat a assumir el paper de delegació rampant amb més disposició i orgull que quan el liderava Aleix Vidal Quadras.

Dit i sabut tot això, quin sentit té ara la pretesa formació política Ciutadans-Partido de la Ciudadanía? Abandonada pels seus inspiradors, que van llançar la pedra i van amagar la mà, sumida en una crisi de falsos liderats i escissions, i destarotada després de les darreres eleccions municipals, què pot oferir Ciutadans què no pugui oferir el PP?

Segons els seus dirigents –que encapçala l’insípid Albert Rivera–, la gran diferència que els identifica és “la ideologia”. Seguint les seves pretensions, Ciutadans és un partit “d’esquerres”, i el PP, “de dretes”. A començament del segle XXI, aquestes proclamacions poden arribar a fer riure. No debades el Partit Popular, per significar-se contra el PSOE, ha seguit l’estratègia de l’espanyolització radical. Perquè amb el matís ideològic no en té prou. Els socialistes, per als populars, ja no són “rojos”, sinó més aviat “traïdors” a Espanya. Rivera i els seus haurien de suar molt per convèncer l’electorat català que, realment, amb l’opció pretesament progressista n’hi ha prou per tenir un lloc propi sota el sol polític d’aquest país. En tot cas, l’actuació pública dels diputats i dels dirigents de Ciutadans al Parlament i a tot arreu ha estat de reivindicació pura i dura de l’espanyolisme, mal dissimulat –com sol ser habitual en aquestes formacions– sota una capa de pretès “no nacionalisme”.

Ciutadans-Partido de la Ciudadanía s’ha quedat sense un espai polític propi. I un partit sense espai és una entelèquia. I encara més en unes eleccions en què forces polítiques tan sòlides i justificades socialment com Convergència i Unió i Esquerra Republicana tenen seriosos problemes a l’hora d’intentar trencar el gel de la bipolarització entre PP i PSOE. És justament el mateix problema que pateix Unión, Progreso y Democracia, el partit que lidera l’exsocialista Rosa Díez, que ha quedat colgat aquestes eleccions –les primeres que es presenta– sota les convulsions bipolars.

El problema de Ciutadans, però, no són aquestes eleccions. El partit que van dissenyar en un laboratori Albert Boadella, uns quants escriptors i intel·lectuals catalans disgustats amb el PSC i el diari El Mundo pateix una crisi molt més profunda. No és electoral, sinó estructural. S’ha quedat sense sentit. Fins i tot el diari que li va donar alè i protagonisme sap que ara ha arribat el moment del PP i l’ha deixat de costat. No hi ha cap fenomen, ni polític ni social, que es justifiqui quan ja no té justificació. La millor opció que podrien prendre Albert Rivera i els seus seria dissoldre’s dins del Partit Popular, on podrien constituir-se com a ala “d’esquerres”, si tanta il·lusió els fa la definició. En cas contrari, no guanyaran per a disgustos. Ni per a desercions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.