Samuel Eto'o, honestedat fatal

A hores d'ara sembla que Eto'o té els dies comptats a Can Barça. Ara ja és mala peça en el teler, però el camerunès ha estat un jugador essencial en el Barça de l'últim lustre i se'm fa difícil entendre amb la informació de què disposo per què se'l critica amb tanta vehemència per pecats que comesos per altres jugadors de la plantilla (voler cobrar més, voler ser més reconeguts) no han rebut similar càstig. Admeto, però, que atorgo crèdit a la intel·ligència de Guardiola i si ell considera que se n'ha de prescindir deu tenir motius poderosos d'ordre intern. Sobre la gespa del camp, considero Eto'o un davanter centre poderós, incisiu i líder d'un equip com a primer gran defensor i alhora últim gran davanter.

Per tant, partint de la premissa encertada que el Barça se'n vol desfer per motius extraesportius, aprofito per recordar una virtut del gran Samuel Eto'o. La virtut més conflictiva: l'honestedat.

Sé que en temps de correcció política, declaracions tòpiques buides de significat i servilisme interessat, dir el que penses cotitza a la baixa, i també sé que les formes no són el fort d'Eto'o, una persona tan elèctrica al camp com davant d'un micròfon, especialment si se sent agreujat per algun comportament pròxim. Per mi Eto'o ha estat honest. Inoportú, sí, infantil en la presa de decisions públiques també, però jo he preferit sempre filtrar la manera com s'expressava –és futbolista, no diplomàtic– i escoltar què deia o intentava dir.

Durant la travessa del desert dels dos últims anys de Rijkaard, quan Ronaldinho anava per lliure amb la complicitat d'un entrenador debilitat per les circumstàncies i l'excés de flegma, només Eto'o va dir en veu alta el que l'entorn deia als passadissos, a les redaccions dels diaris i a les converses de barra de bar en què la intuïció l'encertava. Això el va sentenciar, però al meus ulls, Eto'o va demostrar un cabreig comprensible davant d'una situació inadmisible, una reacció que trobo a faltar en milers d'ocasions quotidianes en què s'amaga el cap sota l'ala per correcció formal i s'és còmplice de greuges comparatius, injustícies, demores, retards, hipocresies i impunitats escandaloses.

Per això el pecat d'Eto'o, que fos un bocamoll, per mi va ser sempre un pecat menor, exculpable donades les circumstàncies, perquè sempre he entès que reaccionava davant de la passivitat que percebia en l'entorn. Aquell dia a Vilafranca Eto'o s'hauria hagut de mossegar la llengua, d'acord, però el que va dir no era cap estupidesa. Senzillament va posar el dit a la nafra, i alguns sabem que això es paga car en un món d'hipòcrita diplomàcia. Encara no he sentit ningú contradir aquelles paraules d'Eto'o, ans al contrari, el temps n'ha reforçat, no les formes, però sí el contingut.

Bona sort per a Samuel, dins o fora del Barça.