Puigcercós

Puigcercós
Joan Puigcercós ha començat a escenificar els moviments necessaris perquè Esquerra recuperi allò que va tenir en els seus moments de més èxit electoral i que quan ho perd el porta a expectatives de vot molt més baixes: l’èpica. L’oferta d’Esquerra, més que la d’altres partits, exigeix un component èpic. Potser per això, la seva proclamació com a candidat ha buscat una escenografia poderosa com és la de la vall de Núria i ha volgut fer lluir ràpidament el happy end que motiva els seus electors, tant els fidels com els recelosos: la independència.

Guió
Però en aquesta injecció que Puigcercós ha d’aconseguir acceleradament abans de les pròximes eleccions, siguin quan siguin, l’èpica no vindrà donada només per l’escenografia, per adequada que sigui. Tampoc vindrà donada pel càsting: Puigcercós és nou com a candidat, però no és una sorpresa política, fa molts anys que és a la primera fila. El relleu al capdavant d’Esquerra no és èpic. De vegades ha estat més aviat dramàtic. L’èpica d’aquesta pel·lícula ha de venir donada pel guió. I el guió d’una pel·lícula no és només el seu happy end, és la construcció completa d’un relat versemblant.

El gest
La participació en els tripartits no ha aportat èpica a Esquerra. Li pot haver aportat altres coses, però no èpica. La independència és l’horitzó, perfecte. Però, i mentrestant? Puigcercós necessita en aquesta construcció d’èpica un gest contundent, visible. Suposo que esperava que una sentència del Constitucional abans de les eleccions permetés evidenciar la personalitat diferenciada d’Esquerra dins del tripartit –el paquet– i dins de la política catalana, Reagrupament inclòs. Però la sentència no arriba. Potser el gest de Puigcercós no podrà ser un gest reactiu. Potser, en termes de tenis, no haurà de restar, sinó de servir. Però alguna cosa haurà de fer, en el guió. Perquè l’èpica no la regalen.