U2, rock amb aires de religió

Si Michael Jackson era pur show business, els U2 són gairebé una religió. El primer ballava i cantava molt bé, però provocava vergonya aliena sentir-lo parlar. Bono, en canvi, és quasi un líder espiritual, precisament pel que diu quan agafa el micròfon, com va tornar a fer ahir, en les intervencions entre cançó i cançó. Potser hi té a veure l’èpica d’aquest grup irlandès, que tant es va significar durant els anys 90 amb el procés de pau del seu país. O l’interès humanitari per causes com la lluita contra la sida a l’Àfrica, o la reconciliació a Sud-àfrica. Amb els anys, U2 s’ha transformat i ha passat d’un grup de rock amb un so celta i autèntic a una espècie de multinacional de la solidaritat. I, als seus fans, aquesta doble condició de Bono com a Mare Teresa de Calcuta i estrella de rock ens ha semblat més que bé.

Potser és aquest el futur de la música: en temps de descàrregues digitals gratuïtes –o pirates– no n’hi ha prou amb melodies més o menys enganxifoses. Les estrelles s’han de reinventar i afegir valor emocional a la seva feina. Per tant, ahir, malgrat ser enmig d’un camp de futbol amb una posada en escena espectacular i escoltant un grup de dublinesos cantant i saltant en una immensa catedral galàctica de llum, a molts ens va semblar que participàvem d’una cerimònia de purificació. Sense encens, però amb salms moderns: Where the streets have no name, Sunday bloody Sunday o Elevation. A Bono li perdonem haver-se deixat manipular per Microsoft, Apple, Armani o American Express, o per George Bush i Tony Blair. Amb tots ells ha col·laborat en projectes solidaris en temps de vaques grasses, ¿què farà Bono ara que vénen magres? ¿Continuarà fent de guru espiritual, de superhome de la solidaritat? De moment, ahir ens va fer gaudir d’una nit de màxima qualitat musical. I, de passada, ens va reconciliar amb l’orgull generacional de tenir una estrella de rock que, com a mínim, no ens fa vergonya quan el sentim parlar.