D'oasi nacional a desert provincià?

Catalunya s’ha deixat lliscar per una crisi de valors que s’ha anat fent perceptible a poc a poc. Una crisi coincident amb símptomes greus de pèrdua de liderat econòmic i que ha desembocat en un profund sentiment de desconfiança respecte a les institucions i la política en general.

Molta gent no se n’ha adonat. Senzillament, perquè tant se’ls en fot. Però hi ha dades que ho expressen amb contundència. Com ara que sigui en aquest país on l’índex d’abstenció política i de vots en blanc superi amb escreix la mitjana de l’Estat o l’europea.

Des de la política alguns líders hi han tret importància. El president Montilla va justificar aquests dos fenòmens després de les darreres eleccions municipals proclamant que el benestar i la satisfacció també eren inhibidors de la participació política. No en el cas del vot en blanc, president. A més, com en tots els països del món, aquí la minoria més intervencionista –la que participa amb la seva opinió en fòrums de debats, enquestes i espais oberta als mitjans de comunicació– fa temps que es declara obertament defraudada.

Només calia una crisi generalitzada dels serveis públics, com la que ha patit Barcelona aquest estiu, perquè el malestar s’accentuï encara més. ¿Tot això es pot reconduir indemnitzant els afectats i desplegant grans promeses d’eficàcia? Superficialment, sí; estructuralment, és obvi que no.

Catalunya necessita projectes i estratègies. Liderats i il·lusions. Si el PSC no percep aquesta demanda, no s’entén com ha tolerat i fins i tot fomentat l’eclosió d’un nou corrent d’opinió i d’idees a l’entorn de les restes de l’obiolisme, que s’identifica sense complexos amb el nacionalisme.

Per què el catalanisme és el gran recurs solvent que canalitza les millors energies de la societat? Perquè busca solucions per a un problema que detecta una part de la societat. La més activa, la més conscient, la més participativa. En dubta algú? Què va ser la Renaixença? I la Mancomunitat? I la Generalitat republicana? Com deslligar els principals valors que han inspirat la societat catalana en el darrer segle i mig del sentiment nacional que els impulsava?

El catalanisme sempre ha estat progressista. Identificat amb la dreta o amb l’esquerra tradicionals, però sempre progressista, perquè ha buscat el progrés social i l’ha aconseguit. Des del govern i des de l’oposició. Fins i tot des de la clandestinitat. Contra la dictadura de Primo de Rivera i, encara més, contra la dictadura franquista. Els falangistes catalans que acompanyaven les tropes franquistes a l’entrada a Barcelona l’any 39 van intentar debades que els ocupants acceptessin impartir la doctrina de la Nueva España en català. Impossible. La contradicció els escaldava.

Per això ara, una vegada més, cal superar aquest moment de desconcert amb un catalanisme renovat. No es tracta de plantejar una formulació política concreta. No es tracta de considerar que un pacte de govern entre Convergència i Unió i Esquerra Catalana resoldria tots els mals que pateix el país. Potser un acord semblant, mal plantejat, desembocaria en una frustració nacional encara més greu que la que patim ara.

El problema és més profund. Les solucions que cal aplicar-hi han de ser més ambicioses. No es poden limitar al tacticisme habitual entre partits. Molts catalans comencen a palpar la necessitat d’una moral molt més ambiciosa. Exactament és això el que cal definir: més ambició nacional.

Aquesta ambició no es pot reduir a un problema de sigles o de partits. El catalanisme ha de marcar objectius factibles. Però el realisme necessari no el pot fer miserable. Algú ha de començar a traçar línies que renovin la política del país, que tracin nous escenaris polítics i socials. Nous reptes acadèmics, científics, empresarials, sindicals. Tot això, des d’un nou patriotisme desacomplexat però que toqui de peus a terra, que determini etapes i que les vagi complint. Complint-les es legitimarà. No n’hi ha prou fixant objectius de plenitud datats al calendari.

Tot això poden fer-ho els partits convencionals? Fins ara sembla que no. Només des de l’oposició, moguda per la necessitat, Convergència Democràtica apareix més oberta a nous plantejaments. Com ho està igualment una part de la militància d’Esquerra, que sap que el poder és el fi i no pas l’objectiu.

S’acosta l’Onze de Setembre. Substituint l’impuls partidista, plataformes i fòrums han començat a moure’s. L’alternativa al moviment és la paràlisi i, al remat, el desert. D’oasi nacional a desert provincià?