L'enemic a casa

Hi va haver un temps que Josep A. Duran i Lleida va fer grans serveis al president Jordi Pujol i al seu segon, Miquel Roca. A finals dels 80, en plena era daurada del pujolisme, l’habilíssim polític democristià va agafar les regnes de l’històric partit de Carrasco i Formiguera desplaçant una vella guàrdia que incomodava sovint Convergència i el seu president. Pocs anys després, quan va esclatar la prematura crisi de lideratge entre Pujol i Roca, la relació entre CDC i Unió va ser la coartada perquè la guerra entre els dos líders convergents no trenqués per la meitat el pal del paller. Roca no se’n va sortir –i, curiosament, la participació en el govern de Madrid, el del PSOE del 93, va ser com ara el teló de fons de la crisi– i Duran, que va fer de fidel espadatxí de Pujol en la batalla, va veure apartat de la cursa pel lideratge de CiU el seu competidor amb més possibilitats.

Però, com que a la vida res surt gratis, a Duran, un polític preocupat com pocs per les formes, els gestos i la imatge, li fa costat des de llavors una ombra terrible: la de l’enemic a casa. Així el veu molta gent de CDC foguejada en mil batalles amb Unió des dels anys 90 i molt més enllà de CDC –hi ha electors d’Esquerra que votarien Mas si trenqués amb Duran!– i això és el que més mal ha fet a les seves legítimes aspiracions. I quan CDC té problemes –ara, com mai– més fàcilment creix la pitjor caricatura de Duran: la de l’ambició sense límits i el punyalet de la revenja sempre a punt. El 2001, Duran, en la cursa amb Mas pel lideratge de CiU, va buscar en Pujol l’aval que no li donava CDC. I també l’hi va negar. Ara, amb Mas a l’oposició, veu arribada la seva hora, encara que sigui passant per Madrid. I de fet, Roca ho tenia molt pitjor quan ho va intentar. Però el problema de Duran no és Mas. El seu problema es diu CDC, un partit que, com Unió, també existeix, tot i que molts mai no s’ho han cregut.