PSC-P(ajín), PSC-C(astells)

Va ser Pasqual Maragall qui va parlar de “les dues ànimes” del PSC. A saber: l’ànima que en diem “més catalanista” o “més PSC”, els Reventós, els Obiols, els Maragall, els Castells, les Tura, els Nadal..., i la que, pels volts d’aquell congrés de Sitges del 1994 en què tot va canviar, es reclama tant catalanista o més que l’altra (molts de vostès diran que és “la més PSOE”) però que, en tot cas, és la que mana. I mana tant perquè aquesta és l’única de les dues ànimes que va aconseguir portar el PSC a la presidència de la Generalitat. Primer va ser el 2003, per persona interposada (Maragall), i de nou el 2006, per la via directa (Montilla). És l’ànima –se suposa– “no tant catalanista” dels Montilla, els Zaragoza, els Iceta, els Corbacho, les Chacón, les De Madre...

Les “dues ànimes” del PSC: la catalanesca, noucentista, estudiada, llegida i viatjada; i l’ànima obrerista avant la lettre cultivada en la brega ( i el tajo) del Baix Llobregat, castellanoparlant, que estiueja més aviat poc a l’Empordà... i que manté el timó de la Generalitat i l’objectiu de no deixar-lo. El 1978 eren el PSC(C), el PSC-Congrés, el PSC (R), el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Tres ànimes que serien dues en una: la que va anar a roda de CiU durant 23 anys i la que va deixar CiU a l’oposició, la “no tant catalanista”, gràcies a l’entesa amb ERC, amb l’independentisme pota negra. El PSC dels de Berkeley i els que enganxaven cartells a Cornellà. El PSC dels “capitans” que van guanyar els despatxos on es llegia molt i es decidia poc, i el PSC que, ara, reclama canviar prioritats històriques perquè el 2010 vénen eleccions i les victòries poden no ser eternes. L’ànima De Madre quan censura l’ànima Castells, pels seus retrets a la política econòmica de ZP, l’endemà de fer-ho Pajín (PSOE). Les dues ànimes s’endureixen: PSC-P(ajín) contra PSC-C(astells). Però Montilla fa la síntesi. I després tempera.