Rodalies: un mal traspàs

El govern tripartit té un balanç ben magre pel que fa al desplegament de l’Estatut. I els pocs progressos que es produeixen es venen com a èxits en un greu exercici d’irresponsabilitat. Un dels exemples més estridents ha estat el pretès traspàs del servei de Rodalies. Pretès, perquè estem davant d’un traspàs que oblida el serveis de mitjana distància (regionals), que renuncia al control sobre les infraestructures (vies i estacions) i que suposa una capacitat de decisió sobre els serveis (trens) limitada fins al 2012.

1. Sense regionals. L’Estatut és categòric a l’hora d’establir que la Generalitat té la competència exclusiva sobre “els transports terrestres de viatgers o mercaderies per ferrocarril que transcorrin íntegrament dins del territori de Catalunya”. No fa cap distinció entre Rodalies i mitjana distància. I, tanmateix, el tripartit ha acceptat una competència amputada: només es parla de Rodalies i s’oblida de la baula més feble del sistema, que avui està patint més intensament el desori de Renfe, els serveis de mitjana distància.

És una insensatesa fraccionar el sistema ferroviari català. Una gestió segregada de serveis aboca els usuaris de regionals a continuar fent cua als accessos de l’àrea metropolitana de Barcelona. Catalunya ha demanat competències sobre ferrocarrils, no per continuar fent el mateix que l’Estat, sinó per canviar radicalment de model. Amb l’acord Montilla-Blanco, no podrem garantir que les rodalies de Barcelona arribin a les ciutats de Girona o de Tarragona, ni tampoc no podrem bastir unes rodalies pròpies per a les àrees de Lleida, les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona o les comarques gironines.

Per què aquesta oposició tan contundent del govern espanyol a la transferència dels regionals? Dues raons. Primera. Els regionals catalans li són rendibles, aquí Renfe obté més del 40% de la facturació de la mitjana distància de tot l’Estat. Segona. Transferir regionals també suposaria cedir a Catalunya els Avant d’alta velocitat, i això esparvera el conspicu ministre gallec.

2. Sense vies, ni estacions. El govern de Catalunya també es resigna a acceptar una transferència sense capacitat de control sobre les infraestructures. Adif, a 500 quilòmetres de distància, continuarà gestionant les vies, les catenàries i les estacions, per bé que l’Estatut obria la porta perquè la Generalitat obtingués la titularitat de les infraestructures interiors de Catalunya (Lleida-Manresa-Barcelona, Puigcerdà-Vic-Barcelona, Tortosa-l’Aldea i Barcelona-Maçanet per la costa) i l’encomana de gestió de les infraestructures anomenades d’interès general. Sembla una temeritat gestionar trens sense vies, i més tenint en compte els antecedents de la mala gestió del ministeri de Foment.

3. Sense trens. Fins al 2012 la Generalitat es limita a subrogar-se el contracte-programa que el ministeri de Foment té subscrit amb Renfe. No el pot alterar. No en pot decidir les inversions i, a data d’avui, amb l’acord ja subscrit, el DPTOP no sap quina serà la dotació econòmica del traspàs.

Això és encara més complicat si es té en compte l’obsolescència de la flota que Renfe té operant a Catalunya: el 25% dels trens que avui circulen pel Principat són d’abans de l’any 1975. Fa tota la sensació que l’Estat, davant la imminència del traspàs, va decidir enviar-nos la ferralla. Recordem que els últims 4 anys el ministeri de Foment, amb el vistiplau del conseller Nadal, ens ha “regalat” quaranta unitats del 1975 retirades de Madrid o d’Andalusia.

El traspàs, en el termes acordats, s’ha de concretar l’1 de gener de 2010. Encara som a temps de modificar-ne els termes, fer un exercici d’ambició col·lectiva i evitar hipoteques per al futur. Perquè amb els instruments necessaris i plena capacitat de decisió, el nostre país ha estat capaç de construir un dels sistemes de rodalies més eficients d’Europa: els metros del Vallès i del Baix Llobregat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.