Una llegenda

Fa temps que Luciano Pavarotti va deixar de ser només un dels tenors més importants de la seva generació i es va convertir en una llegenda.

Potser hi té alguna cosa a veure el fet que l’artista i el personatge estiguin, en el seu cas, tan indissociablement lligats.

Només cal recordar qualsevol imatge d’un dels seus recitals per entendre el personatge: aquella abraçada al públic amb els braços estesos, amb la franquesa d’un nen il·lusionat, mentre agafa amb la mà un dels seus amulets, un mocador de color blanc.

Aquesta imatge reflecteix la comunicativitat del personatge, però l’artista era igual d’espontani i de carismàtic, d’intuïtiu i senzill, capaç d’arribar al seu destinatari sense intermediaris, sense ser gens cerebral. A més de posseir, és clar, una veu prodigiosa per la seva bellesa, brillantor, claredat en el timbre, rodonesa en el so i qualitat en el registre agut.

Generós amb el públic, amb els seus col·legues, amb els seus professors i amb els seus successors. Reconeixia que Joan Sutherland li havia ensenyat molt del que ell havia après sobre tècnica vocal, sobretot en la gira per Austràlia que van fer conjuntament a l’inici de la carrera del tenor i que tant va contribuir a la seva consagració.

També tenia paraules d’admiració per a Juan Diego Flórez i per altres cantants joves que estimava de debò. Simpàtic, irònic, li encantava menjar i viure. I cantava amb aquesta mateixa naturalitat. A més de posseir una tècnica i una disciplina que li van permetre semblar un autodidacte al llarg d’una carrera de més de quaranta anys.

Amb Caballé, èxit
Va debutar al Gran Teatre del Liceu el 16 de novembre de 1963, al costat de Virginia Zeani i Piero Cappuccilli, amb una funció de La Traviata que no va agradar, fins al punt d’haver de ser substituït en les altres representacions per Michele Molese. Però quan va tornar al Liceu el gener de 1971 per cantar una de les seves òperes emblemàtiques, La bohème, al costat de Montserrat Caballé i Vicenç Sardinero, el triomf va ser històric.
Un any més mes tard interpretava una inoblidable Lucia di Lammermoor al costat de Christine Deutekom. Divuit anys més tard, però, la seva presència al Liceu ja no suposava només un triomf, sinó un esdeveniment ciutadà: entrades esgotades en cinc hores, lluites per “ser-hi” fins i tot entre espectadors que mai s’havien interessat per l’òpera o el cant, pantalles a les Rambles, seients a l’escenari davant el desbordament de l’aforament del teatre.

Poc més d’un any més tard, Pavarotti protagonitzaria el primer acte multitudinari del Palau Sant Jordi. I la temporada 1991-1992 va tornar a Barcelona amb la intenció de interpretar Nemorino (de L’elisir d’amore) al Liceu, però una faringitis ho va impedir.

L’expectació que va causar la seva presència a l’escenari del Liceu per fer un parell d’assaigs que van acabar amb una cancel·lació va tornar a ser impressionant. Pavarotti ja no era només un cantant d’òpera excepcional, sinó una llegenda.