11-S: el gran referent

En un país acostumat a l’anomalia que moltes coses siguin “alguna cosa més”, la manifestació més important de la seva història també va ser més que una manifestació. El milió de persones que van desfilar pel centre de Barcelona avui fa tot just trenta anys reclamant els drets nacionals de Catalunya van marcar el gran referent. No hi ha hagut cap gran concentració posterior que no hagi estat comparada amb la de l’Onze de Setembre de 1977. Fins i tot la mateixa xifra d’assistents ha estat qüestionada com si fent-ho es desmitifiqués un símbol sagrat del país. Tot això vol dir alguna cosa. Aquella exhibició de múscul nacional va canviar la història immediata del país. El govern de l’Estat, en aquells moments en mans de l’aperturista Adolfo Suárez, va entendre immediatament que Catalunya no s’acontentaria amb una solució pseudoautonòmica desdibuixada. La gran manifestació de l’Onze de Setembre, com tantes vegades ha passat després, va obrir la porta d’una cessió que els poders de l’Estat han anat fent sempre a contracor i va servir també de referent per a altres pobles peninsulars.

Trenta anys després l’AVUI vol reflectir aquell gran moment –aquella manifestació que va ser “més que una manifestació”– en un especial [el suplement que avui acompanya l'edició impresa: La Diada del milió] que en recull els aspectes més significatius i els més anecdòtics. Trenta persones ens comenten com van viure l’Onze de Setembre de 1977. És la veu del record, de la nostàlgia, de l’emoció... Però també és la veu de l’esperança. Molts d’aquells manifestants, que van viure un dels dies més impressionants de la seva vida, no se n’han cansat. El xoc amb la realitat que ha anat desgranant-se en aquestes tres darreres dècades no els ha vençuts. En un moments especialment incerts per al catalanisme, de dubtes, desconcerts i proclames encara insegures, moltes d’aquelles persones es declaren disposades a repetir-ho, a continuar reivindicant el litigi que no ha quedat resolt amb vint-i-vuit anys d’autonomia. L’“anomalia” no ha caducat, el “conflicte” no s’ha resolt, la “qüestió catalana” encara qüestiona la realitat. Trenta anys més tard aquest país no en té prou. Alguns trobaran aquest neguit extremadament fatigós. Uns altres el considerem una immensa sort.