Bombolla o aterratge suau?

Des de fa un parell d’anys diverses instàncies de solvència reconeguda han anat alertant sobre el creixement excessiu del sector de la construcció a Espanya. El Banc d’Espanya ha demanat sovint a les entitats financeres que endurissin les construccions dels préstecs hipotecaris. Finalment els bancs han començat a fer-ne cas, en un moment en què es constaten signes evidents de cansament del sector. Els habitatges de segona mà triguen molt més a vendre’s, ja no se’n construeixen tants de nous i fins i tot algunes iniciatives immobiliàries previstes de fa temps s’han aturat. La fatiga d’una activitat econòmica que havia crescut amb desmesura ha coincidit amb els augments progressius del preu del diner que determina el Banc Central Europeu. La perspectiva de noves pujades ha refredat l’antic entusiasme comprador o especulatiu.

Algunes veus –les més alarmistes i menys documentades– avisen de l’esclat de la bombolla. Les més solvents, però, afirmen que el sector immobiliari ha començat un aterratge suau que resituarà tant l’oferta com la demanda, però on no hi ha previst, almenys a la curta, un descens en els preus com el que va viure, per exemple, el Japó ara fa una dècada. En tot cas, és evident que l’encariment de les hipoteques i la saturació del sector han començat a deixar-se sentir.

Més enllà dels grans indicadors, de les previsions especialitzades i de les tendències generals, hi ha les persones. És cert que en els darrers anys molts compradors s’han deixat endur per l’eufòria que permetia el baix preu dels diners i les condicions excessivament tolerants dels bancs. A Catalunya l’endeutament individual i de les famílies s’ha disparat. Cada any el preu dels pisos augmentava dos dígits i el mercat acompanyava la disbauxa. Ara com ara satisfer els crèdits hipotecaris implica gairebé la meitat dels ingressos d’una família. Un percentatge desmesurat. Encomanats per aquesta eufòria, molts particulars han comprat un pis nou sense esperar a vendre primerament l’antic on vivien. Ara l’escassa demanda els col·loca en una situació compromesa. A part de les grans tendències, el que cal fer és una crida a la responsabilitat i a la sensatesa individuals.