Qui enyora Tony Blair

Quim Aranda explica avui des de Londres que el Partit Laborista britànic celebra els 12 anys de la seva arribada al poder en plena depressió col·lectiva. El primer ministre, Gordon Brown, no sap com fer front a la crisi, s’enfonsa en els sondejos i aquesta setmana ha perdut una votació al Parlament de Westminster per la rebel·lió de 27 diputats laboristes. Tot apunta a una humiliant derrota a les europees del juny. Així que, amb els ulls posats en les eleccions generals de la primavera de l’any que ve, els laboristes ja estan pensant en el relleu de Brown. Ningú no confia en una segona revifada del primer ministre. Ni exercir d’amfitrió de la cimera del G-20 no li ha servit per reviscolar a les enquestes.

I mentre es comença a parlar de noms de possibles candidats a succeir Brown, la sorpresa per a un observador estranger és que en cap travessa no apareix Tony Blair. Encara és jove –55 anys– i té un ganxo electoral indiscutible: ha aconseguit tres majories absolutes consecutives des del 1997. Per què no confiar en el primer ministre que va presidir una dècada de creixement econòmic i influència internacional? Doncs perquè en els últims temps, l’opinió pública s’ha girat en contra de Blair.

Mentre a França el retirat Jacques Chirac s’ha convertit en el polític més popular i a Itàlia fins i tot la dreta enyora la sensatesa de Romano Prodi, al Regne Unit Blair és gairebé un empestat. Les causes? La guerra de l’Iraq, la deriva privatitzadora dels seus últims anys al govern i el paper d’estrassa que està fent com a enviat internacional al Pròxim Orient. Als britànics els falta, segurament, perspectiva històrica per poder valorar el llegat de Blair. Però alguna cosa hi ha en els tres de les Açores que els electors els han posat creu i ratlla. No va ser la guerra de l’Iraq, sinó les mentides que van dir per justificar-la. Lamentablement, ningú no es creu ja Blair.