I encara passa poc

Tal com comenta quaranta pàgines endins, amb el punt d’ironia necessari, l’arriscada periodista encarregada de fer-ho, ahir en una de les “quasi quaranta” obres que tallen els carrers del Poblenou hi va haver una fuita de gas que va cremar durant tres hores. Falles avançades. Les flames feien vuit metres d’alçada i els veïns s’hi aplegaven encuriosits per veure un volcà sense televisió.

Com que el Poblenou té, a instàncies de l’Ajuntament, vocació de Hollywood, no és estrany que passin aquestes coses. I encara n’haurien de passar més. Ràpidament, amb decisió i caràcter, l’autoritat municipal va decidir obrir un expedient sancionador a l’empresa constructora responsable del foc, per a escarment de piròmans. L’Ajuntament pot anar amunt i avall expedientant particulars fins a convertir Barcelona en la ciutat dels expedients, el problema, però, és un altre.

El Poblenou és un barri desbudellat crònicament. Hi ha carrers que recorden, de fa mesos i mesos, Beirut. Forats, ferralla, runa, pols, fang, aigua i ara foc... Enhorabona. La pregunta és òbvia i la resposta serà el silenci: ¿és absolutament necessari obrir en canal quaranta carrers d’una tacada per convertir els habitants del barri en expedicionaris experts a la força? ¿No es podria fer d’una altra manera? Se n’obren tres, per exemple, i quan s’acaba, se n’obren uns quants més. I així successivament. D’aquesta manera, fins i tot es podrien concentrar més treballadors per obra i no allargar el patiment dels veïns fins a convertir-lo en calvari. Aquest no és el sistema. L’estratègia municipal consisteix a obrir aquí i allà, i encara més i vinga. Tres homes aquí, dos més a la cantonada i que duri la festa. Foc a la barraca, alcalde Hereu!