Saber morir amb dignitat

Romano Prodi s’ha arriscat i ha perdut com un senyor. Ignorant totes les pressions, de dins i fora de la coalició de centreesquerra, perquè precipités el desenllaç de la crisi de govern dimitint abans de comprovar que ja no tenia la confiança del Senat, Prodi ha aconseguit mostrar a l’opinió pública una coherència i un seny que contrasten amb la rauxa política italiana.

“El país necessita més que mai ser governat. Necessita continuïtat i no es pot permetre el luxe d’un buit de poder”, deia inútilment el Professore, conscient del nerviosisme dels mercats, davant d’un agitat hemicicle que, com s’intuïa, va acabar tombant el 61è executiu italià des de la Segona Guerra Mundial.

Si alguna lliçó s’extreu de la nova crisi italiana és la urgència de tirar endavant una nova llei electoral que posi fi a la fragmentació partidària i la inestabilitat que se’n deriva. Precisament, aquest doble mal endèmic del sistema polític italià ha convertit els 20 mesos de Prodi en una lluita per la supervivència del seu executiu que l’ha deixat sense energia per impulsar les reformes que necessita la tercera economia de l’eurozona, amb clars símptomes de desacceleració.

La sortida a la crisi és ara en mans del president Giorgio Napolitano. Com Prodi, i amb tota la raó, creu que és absurd convocar directament eleccions sense canviar-ne abans les regles del joc. Itàlia ha de buscar ara un sistema més racional per deixar d’“anar d’atac de cor en atac de cor”, com ha dit el senador vitalici Francesco Cossiga, però el gruix de l’oposició conservadora s’hi oposa perquè té pressa per recuperar el poder.

En qualsevol cas, Prodi ha caigut amb dignitat, permetent que es veiés que ha estat víctima de companys de viatge que l’han abandonat sense motius respectables. Ara ha de saber morir políticament amb dignitat, atès que no ha sabut imposar-se com a líder del centreesquerra.