Qui mana de debò

Carles Monguilod, el “brillant penalista de Girona” que esmenta Jordi Panyella en el reportatge sobre el català a la justícia, és culte, un lector àvid i catalanoparlant de tota la vida. Tot i no haver-lo estudiat –per raons generacionals–, escriu el català força correctament. I fins se l’ha vist fent de rapsode en una lectura pública de poemes de Gabriel Ferrater a la llibreria del Museu d’Art de Girona, a cent metres de l’Audiència. Però només li cal recórrer aquests cent metres i entrar a la sala de judicis per posar-se a parlar en castellà. No és l’únic.

Molts advocats del país –fins i tot a Girona, on gairebé es pot viure les 24 hores del dia en català– utilitzen el castellà perquè tot els hi empeny: la tradició, la llengua en què han estudiat la majoria i gran part dels textos legals i sentències. Però, sobretot, els hi empeny l’atmosfera.

La justícia és, possiblement, l’àmbit en què ha estat més hàbil l’Estat, especialment respecte Catalunya. Va encolomar a la Generalitat les presons, la gestió dels recursos materials i els sous dels funcionaris: molta despesa, molta responsabilitat i res a canvi. Als jutjats continua palpant-se el poder real: quan el jutge o el fiscal obren la boca, et cau Espanya al damunt.

No cal ni que somiem que el TC consenteixi que els catalans demanin als seus jutges, mitjançant l’Estatut, que sàpiguen català. L’administració de justícia serveix per intimidar i deixar clar qui mana de debò. Per ara, mana Madrid i parlar en català als jutjats continuarà sent un acte de militància.