En Jaume Abel

Fa dues setmanes, aquí mateix, escrivia que, de moment, havíem tingut sort a les Gavarres. Maleït sia el moment en què ho escrivia. Parlava dels focs, llavors, però més tard aquelles paraules em van tornar a la ment com un mal averany. En Jaume Abel és mort. Era un bosquetà de les Gavarres... i molt més. Era un home cultivat que, amb el tallant i la desbrossadora a la mà, va redescobrir part del patrimoni del massís. Ha estat un home important, clau, per a aquest espai, per a la seva conservació i la seva divulgació. Jo no era amic d'en Jaume Abel, ni tan sols el coneixia bé, però us puc dir que ell sabia el nom de cada cosa, de cada eina, de cada lloc, que era molt treballador i un home de paraula, i que ensenyava tot el que sabia a qui el volia escoltar. Però també era una persona estranya (especial, em rectifiquen), tossuda, seca fins semblar que cada dues paraules t'engegava a passeig. Estranya perquè era un home de bosc i ara ja no n'hi ha d'homes com ell. Tímid, em diuen els seus millors amics. Jo no era amic d'en Jaume Abel. De fet, em pregunto si tinc dret a parlar-ne. Però que volen que els digui, si aquests petits articles serveixen per parlar del territori que m'és més proper i de la seva gent, com puc deixar de parlar d'en Jaume Abel, que portava aquest territori a les entranyes, que en coneixia cada pam, que el donava a conèixer, que el defensava com pocs.