Una bandera i les seves lectures

Aquests dies són dies de banderes. És tradicional que l'11 de Setembre, a Catalunya, alguns ciutadans pengin una senyera al balcó. No seria pas fàcil d'interpretar cada gest en el seu significat concret, individual. Treure a fer voleiar la bandera, estelada o sense estel·lar, és una forma d'afegir-se a la festa, a la reivindicació, al costum, al crit, per formar part d'una col·lectivitat amb consciència que som alguna cosa més que la suma de veïns de l'escala. La protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional va vestir molts balcons abans del dia habitual. I les banderes s'hi han quedat. Per altra banda, el campionat mundial de Sud-àfrica va fer sortir de molts armaris una colla de banderes de l'Estat, amb escut constitucional, la majoria; amb gallina franquista, poques. Els darrers mesos han conviscut, en soferta harmonia veïnal a molts edificis, els dos signes d'identitat. No em sembla pas malament. El país és com és. I és bo que es conegui. Em fan més angúnia els milers de balcons que no tenen ni roba estesa. Em pregunto qui hi viu, què s'hi pensa, quin futur esperen, per què treballen, cap a on es decantaran el dia que calgui decidir-se per una opció... A prop de casa, al carrer Portal Nou, just al darrera de l'església dels Dolors, hi ha un edifici singular. És singular perquè va néixer fa una colla d'anys, quan en Fernando Vilallonga estava urbanitzant Montjuïc i va trobar un solar barat, arran de muralla, on poder construir uns habitacles humils per allotjar-hi els estadants de les barraques que calia derruir a la muntanya. Els primers habitants d'aquells pisos van anar millorant de vida, els fills es feren grans i anaren canviat de barri. Però sempre hi ha hagut nous inquilins. No us sabria dir qui els habita ara mateix. Ara bé, al cim de l'edifici, enfilada en un pal de dos o tres metres d'alçada, una bandera espanyola voleia orgullosa des del dia del gol de l'Iniesta. Fa tanta patxoca com la bandera que té la Guàrdia Civil a la seva caserna. Ni el vent ni la pluja d'aquests mesos l'han abatuda. Tanta persistència en un lloc comú, comunitari, el terrat de la casa, significava potser que tots els veïns compartien el mateix sentiment identitari?

El divendres passat la bandera ja no voleiava. Què havia passat? Potser va ser la derrota trista de la selecció roja a l'Argentina la causant del canvi? Potser la immediatesa de l'11 de Setembre va fer que s'adonessin que estarien desentonant? Va ser un accident?