Esquerda a l'esperança

L'ascens de l'independentisme és un exemple gairebé ideal de la transformació de la quantitat en qualitat. Quan prop de la meitat d'una societat es proclama independentista, l'aspiració esdevé el centre definidor en relació amb el qual es situen nolens volens totes les formacions polítiques. Malgrat negar-li significació, els partits espanyols l'han convertida en arma llancívola contra l'adversari. Montilla exigeix a Mas una fe de baptisme independentista, admetent per passiva que per als socialistes no hi ha més Catalunya que la sotmesa i espoliada pels segles dels segles. Sánchez Camacho entona la mateixa nota una escala més amunt, assegurant, amb la desimboltura del seu partit davant els fets, que Mas sols parla d'independència, com si això, parlar-ne, desacredités un polític nacionalista. Mentrestant el líder de CiU mira de capejar el tsunami del 10-J desviant l'atenció cap a un reclam qualsevol (el concert econòmic, per exemple). Es així com una novetat sociològica pot revelar la intimitat dels partits, talment una radiografia que els travessés l'epidermis de pretextos i proclames.

Paradoxalment fou ERC, el beneficiari natural del procés històric que es descabdella davant els nostres ulls, qui, obrint una fractura en el catalanisme, va engegar la deriva que ha dut a l'actual esclat independentista alhora que s'ensorren les expectatives del partit. Atrapada en un cercle viciós, Esquerra seguí polaritzant el propi terreny fins a esquarterar el mateix independentisme, esventant-ne el menudall. Si el 2004 justificava les seves aliances definint-se com a catalanisme d'esquerres, el 2010, perseverant en la mateixa lògica, traça entre ella i els seus antics coreligionaris la línia imaginària que separa els hemisferis dretà i esquerrà de l'independentisme.

Aquesta dinàmica s'ha encomanat al que podríem anomenar nou independentisme. Reagrupament, amb el mèrit indiscutible d'haver revifat l'independentisme de la cendra del tripartit i amb una voluntat gairebé calvinista de redreçar la política, es veu arraconat pel partit creat ex nihilo per Joan Laporta, després que l'expresident del Barça, esperat durant mesos a la taula de Reagrupament, acabés presentant-s'hi com el convidat de pedra. L'esperança aixecada per l'expectativa d'aquesta incorporació s'ha capgirat en desencís al comprovar-se que ni Reagrupament reagrupa ni Solidaritat és prou solidària, la qual cosa no és precisament una manera de generar confiança en l'habilitat dels líders respectius.

El camí per consensuar la majoria imprescindible per a l'independentisme democràtic no passa per fragmentar la força de la qual es parteix. Segurament té raó Salvador Cardús (en el seu article del passat dia 5) quan preveu que el temps castigarà les formacions bastides precipitadament a l'escalf de l'oportunitat i, en canvi, juga a favor de qui faci els deures serenament, si convé a l'ombra extraparlamentària. Però cal afegir-hi que el temps és l'essència del risc, i que entre els perills s'ha de considerar no sols la desmobilització d'un electorat decebut, sinó també una eventual mutació de l'escenari europeu en detriment de les nacions sense estat. O, més perillós encara, la persistència del declivi demogràfic català sense que es confirmin les expectatives de catalanització dels nouvinguts. El temps podria revelar-se com un mal soci, i res no fa pensar que la dèria del catalanisme a esmicolar-se en allò que Freud anomenava el narcisisme de les petites diferències sigui un mal que el temps curi.

La meva recepta, més impacient que la de Cardús, consisteix a superar l'atzucac per elevació, optant pel vot nul si els nous independentistes no es reagrupen solidàriament pel bé del país i dels propis resultats. La unitat de l'independentisme, que els candidats semblen incapaços de construir en positiu, pot reivindicar-la l'electorat en negatiu, reservant-se el vot per quan vingui un altre novembre. Tant si ens decantem per l'oferta més mediàtica de Solidaritat o ens encastellem en el purisme dolgut de Reagrupament, abandonem la via política per la testimonial. En un context d'emergència nacional i d'urgent renovació parlamentària, el trossejament de l'independentisme aboca el catalanisme al dilema de triar entre una majoria girada d'esquena a la independència, per bé que eficaç en altres ordres, i una minoria independentista insubornable però incapaç de sumar la massa crítica necessària per activar l'essència del seu programa.