Parlem de Ciutadans, que encara hi som a temps

A poc a poc, Ciutadans es va esllanguint, empetitint, fonent. Dels tres diputats al Parlament aconseguits a la primera de canvi només un acabarà la legislatura convençut de la feina feta i amb ganes de repetir. Els altres dos ja han fet saber que no en volen saber gaire més d'aquell partit que ha passat de ser el somni del no-nacionalisme (no-nacionalisme català, s'entén) a convertir-se en una olla de grills disposada a pactar amb partits contraris al seu ideari només per mirar d'aconseguir un impossible escó al Parlament Europeu.
 
Ciutadans camina directe cap a la seva desaparició un cop ha deixat clar el seu missatge i d'altres molt més espavilats ja estan llestos a agafar el relleu. Lamentarem la desaparició de Ciutadans, i la lamentarem per tres raons. La primera eminentment democràtica. La desaparició d'un partit polític mai és bona notícia. La segona, perquè els que els substituiran encara tindran molts menys miraments que ells a l'hora de desprestigiar Catalunya i els catalans. I la tercera perquè, en contra del que pretenien, Ciutadans era un moviment essencialment català que va fracassar en el seu intent d'espanyolitzar-se. Tenien voluntat de sucursalistes però es van haver de conformar amb l'estricta obediència catalana. Al capdavall eren dels nostres, del sector crític, però dels nostres.