La fotografia com a combustible

Imagini’s que demà a primera hora hi ha un referèndum per la independència de Catalunya. Quin resultat creu que sortiria? Per molt independentista que vostè sigui, estem d’acord que guanyaria el no, oi?

És innegable que això anomenat Madrit ajuda moltíssim a crear independentistes, sobretot entre els que volen tenir llum a casa, els que paguen cada dia un peatge o els que volen anar en tren a la feina. Sí, són molts, però no tants per arribar a ser el 51% dels catalans. Se suposa, doncs, que la feina dels senyors independentistes seria, ara com ara, convèncer el màxim de gent, no?

I on som ara mateix? Bé, tenim un sector que opta pels arguments. Són mil milions de plataformes disperses, sí, però tenen en comú que usen xifres, estudis, comparatives, informes... I després tenim un sector, amb un protagonisme audiovisual diari, molt més partidari d’escridassar partits amb representació parlamentària o cremar fotos dels reis. És clar que aquests surten més a la tele que els altres. No voldrà comparar vostè l’impacte plàstic dels monarques en flames, impresos en paper però en flames, amb el de tres senyors asseguts en un sofà xerrant. Per tant estem d’acord que ara mateix la marca independentista està representada per una combustió gens espontània.

Molt bé, ja han cremat les fotos. Fantàstic. I ja ho ha vist tothom. Sensacional. I tothom ja sap que a Catalunya hi ha uns senyors i unes senyores que no volen el Borbó. Un èxit. I? Un cop l’encenedor s’ha quedat sense gas i s’han acabat les fotocòpies que s’havien fet per cremar, què més hi ha? Quants passos s’han fet cap a la independència? A part de reconvèncer els mateixos partidaris, quanta gent més han convençut?

Cremar fotos de reis pot ser un acte molt divertit i de molta propaganda, però això no vol dir que tingui cap mena d’utilitat, al contrari. El segle XXI és el del màrqueting i en aquest negoci el que compta és el cervell, no qui treu a plaça més fotografies i més encenedors.