Qui no plora no mama
El començament del curs escolar ha demostrat una vegada més i de manera fefaent allò que “qui no plora no mama”. Només cal agafar, per exemple, el cas de l'escola de Bonmatí, on el curs ha començat una setmana més tard en senyal de protesta pel mal estat del centre. No sé fins a quin punt va ser la imatge dels alumnes entrant a l'escola amb cascos, però el cas és que el mateix dia Educació es va comprometre a estudiar com tirar endavant unes noves instal·lacions. No és la primera vegada ni serà l'última que s'obtenen uns objectius en funció de la intensitat de la “ploranera” generada mitjançant manifestacions, talls de carretera, vagues, actes simbòlics de protesta... I és ben trist. Els drets, siguin els que siguin, s'haurien d'aconseguir perquè són de justícia, perquè algú se'ls ha guanyat per mèrits propis, i no perquè s'hagi plorat més que el del costat. No és normal que uns pares o uns professors aconsegueixin una escola nova o més personal perquè han fet més fressa. De la mateixa manera que no és normal que un treballador aconsegueixi el reconeixement a la feina –o sigui, una millora laboral– no perquè els seus superiors hagin vist que se l'ha guanyat, sinó perquè l'ha reclamat una vegada i una altra fins a fer-se pesat. Hauríem d'aprendre a preuar més els mèrits i a concedir allò que és de justícia sense que calgui plorar per mamar.
