Del blindatge de l'estàtua de Casanova
a la renovació de l'afecte per espanya
Al voltant de la Diada
“Montilla no es troba ni un mil·límetre més a prop de les tesis independentistes que el novembre del 2006, quan va prendre possessió del càrrec amb el decisiu suport d'ERC”
El darrer Onze de Setembre del cicle polític que Catalunya inaugurà a finals del 2003 ha tingut, en aparença, poca història: un desenvolupament tranquil, una decorosa afluència de públic als actes i als espais de la commemoració, una dosi mínima d'incidents i d'estridències… Però, sota aquesta superfície plàcida, a la Diada del 2010 no li han mancat singularitats mereixedores d'alguna anàlisi.
Una d'elles, potser la més espectacular, és la decisió sense precedents del Departament d'Interior de blindar l'ofrena matinal davant l'estàtua de Rafael Casanova a base de crear, al voltant d'aquesta, un perímetre de seguretat de més de 300 metres, impenetrable per a qualsevol ciutadà no acreditat. He manifestat més d'una vegada el meu rebuig frontal envers la mena d'energúmens o d'exaltats que, cada any, aprofitaven la data per anar a xiular, escridassar o insultar els polítics que retien homenatge al conseller en cap. Ara, ¿la solució pròpia d'un país democràtic consistia a tallar la ronda de Sant Pere des del carrer de Bailèn fins al de Méndez Núñez, convertint tot l'entorn del monument en una mena de càpsula oficialista neta de pancartes, d'estelades i de poble en general?
Coherents amb la manca de coratge i de responsabilitat que presideix tota la seva gestió des de fa quatre anys, el conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació –oi que sembla una ironia?–, el senyor Joan Saura, i el seu secretari general, Joan Boada, han invocat per justificar-se raons tècniques. Naturalment, la rígida ocupació policial d'aquell sector de l'Eixample és una decisió només política que, si l'hagués adoptada un conseller de dretes –per dir-ho en la terminologia favorita de la gent d'Iniciativa– li hauria valgut de ser comparat amb el governador Garicano Goñi, pel cap baix. Saura i Boada, però, pertanyen a “l'esquerra de debò” i, per tant, el dispositiu que van ordenar el passat dissabte és forçosament progressista. Tan progressista que per això han rebut les caloroses felicitacions… del Partit Popular. Quin colofó més bonic al mandat de la inefable parella!
Justament el Partit Popular és el protagonista d'una altra de les facetes ressenyables de la Diada d'enguany. Em refereixo a la decisió de la seva líder, Alícia Sánchez-Camacho, de posar fi a una dècada de vacil·lacions, de dubtes, d'anades i vingudes, i excloure's –definitivament?– de l'ofrena floral a Rafael Casanova. Allò interessant del cas són les raons invocades: “no volem una jornada reivindicativa”, ha argumentat la senadora i candidata del PP a la Generalitat; “la Diada és una festa que separa i no uneix”.
Examinem-ho amb calma. Totes les festes nacionals del món (des del Quatre de Juliol nord-americà fins al Catorze de Juliol francès, passant pel Vint-i-cinc de Maig argentí) comporten una certa exaltació nacionalista, una ebullició de banderes, una forta afirmació identitària. Si això passa àdhuc en els països amb estat propi, que no tenen res més a reivindicar, com vol Sánchez-Camacho que no passi aquí? L'Onze de Setembre va néixer fa un segle i quart amb caràcter reivindicatiu, i només podria perdre'l quan Catalunya veiés acomplertes les seves màximes aspiracions com a poble, cosa que no sembla imminent. Significa això que tots els ciutadans han de compartir els sentiments i les reivindicacions que la Diada canalitza? No, és clar, com no tots els francesos s'emocionen en escoltar La Marsellaise, i com hi ha nord-americans a qui els rellisca The Star-Spangled Banner, sense que a ningú li passi pel cap titllar aquests himnes, ni les festes nacionals respectives, de separadors o divisius.
Alícia Sánchez-Camacho, doncs, té tot el dret d'apartar el PP de Catalunya d'alguns o del conjunt dels actes de l'Onze de Setembre. No en té cap, per contra, d'exigir o pretendre el canvi de significat de la data i de la commemoració. I si l'esmentada senyora el que vol dir és que la Diada “no és una festa nacional, sinó la festa de la comunitat autònoma”, al mateix nivell que el Día de la Región de Murcia o el Día de la Rioja, ha de saber que això ja ho va afirmar, el setembre de 2007, el seu il·lustre i efímer predecessor, Daniel Sirera. En lloc de penjar un vídeo a internet explicant com concep ella la Diada, Sánchez-Camacho en tenia prou tirant d'arxiu, que li hauria sortit més bé de preu.
Finalment, l'Onze de Setembre de 2010 ens ha aportat la confirmació plena d'allò que alguns ja havíem aventurat aquí mateix abans de vacances: que, pesi als propòsits i als –suposem– esforços pedagògics d'Esquerra Republicana en el si del govern i de la coalició tripartida, avui el president Montilla no es troba ni un mil·límetre més a prop de les tesis independentistes que el novembre del 2006, quan va prendre possessió del càrrec amb el decisiu suport d'ERC. La seva carta circular de principis de mes a tots els Ajuntaments del Principat demanant als alcaldes –cito dels mitjans– “un esforç per superar el desafecte de molts catalans en relació amb Espanya”, i el missatge institucional amb motiu de la Diada, convidant la ciutadania a restablir ponts i a recuperar “l'afecte” per Espanya, són prou explícits. Pel que fa al PSC, vegin l'anunci que publicà dissabte passat a la premsa: tot el que no sigui aplicar l'Estatut mutilat són “aventures”, “invents”, “dreceres” o “passes enrere”. Més clar, l'aigua.
