Nadal i el catalanisme malastruc

Existeix un catalanisme –no majoritari, vull pensar, però sí endèmic– que es caracteritza per una tossuda i irrefrenable voluntat de perdre, i per una incapacitat gairebé patològica per identificar-se amb qualsevol forma o expressió de l'èxit. Un catalanisme al qual li agrada perdre, que ha vingut en aquest món a perdre, que només es reconeix a si mateix quan perd, i que esmerçarà tots els esforços imaginables per abocar els seus propis plantejaments i els seus propis objectius al fracàs més rotund i inapel·lable. És un catalanisme que serveix per demostrar que en aquest món hi ha d'haver de tot, però que principalment, i com resulta fàcil d'entendre, és una rèmora francament feixuga.

Aquest catalanisme fúnebre ha anat remogut aquests dies, amb motiu de la victòria del tennista Rafel Nadal al US Open, i la fita d'haver ingressat en el molt selecte i llegendari club (amb la incorporació de Nadal, en són set en tota la història) dels jugadors que han guanyat els quatre títols del Grand Slam. No cal ni dir que els nostres catalanistes del mal de ventre no ho han pogut sofrir, i s'han abocat als fòrums d'internet amb energia digna de millor causa, amb la finalitat de deixar el campió com un drap brut. L'acusen, ni més ni menys, que de sentir-se espanyol i de ser un renegat i del Reial Madrid. I de no aprofitar l'avinentesa per no fer una reivindicació davant de tot el món de la seva mallorquinitat/catalanitat, a l'estil d'un Pau Casals de la raqueta. En un comentari d'un d'aquests fòrums, s'hi podia llegir que Nadal hauria d'haver “cridat amb totes les seves forces: ‘No sóc espanyol: sóc mallorquí, català de Mallorca!'”. El mateix comentarista (que signava amb el malnom de “Quina pena!”) admetia a continuació: “Però no ho ha fet ni ho farà. Llàstima”.

És l'opinió d'un particular, però és representativa d'aquest catalanisme malastruc al qual ens referim. Bé, l'únic que voldria dir als que així s'expressen és que per aquest camí no anirem enlloc, i que si el catalanisme no acaba de sortir-se'n mai del tot és per culpa precisament d'aquesta actitud malcarada i rabiosa que tot ho menysprea i tot ho corroeix amb la seva funesta mala bava. És obvi, però ho repetirem, que la tasca de Nadal no consisteix a anar pel món fent proclames de res, i que té tot el dret del món a sentir-se d'allà on vulgui (com qualsevol persona, d'altra banda). Ara bé, és igualment evident que l'èxit de Nadal és una oportunitat per a tots els mallorquins, se sentin espanyols, catalans o del Congo. Si el catalanisme illenc és incapaç (per enveja, per ressentiment, per curtedat de mires, o per estupidesa pura i simple) de beneficiar-se d'aquesta oportunitat, el problema no el té Rafel Nadal, el té el catalanisme. I, per dir-ho com aquell comunicant anònim, això sí que és una llàstima.