Toros

Toros
En el suposat debat sobre els toros que hi ha aquests dies a Catalunya, els sentiments van pel davant dels arguments. Les persones tenim una posició presa d’entrada, per motius emocionals, i després –per aquest ordre– bastim els arguments racionals per defensar-la. Per això mira que hi ha hagut aquests dies debats i taules rodones, però ningú no ha convençut ningú. Ningú ha canviat de bàndol gràcies als arguments. Aquí ve la gràcia de la democràcia: quan dues posicions s’han pogut exposar i defensar amb claredat i ja no hi ha res més a dir-se, votem. Comptem quants som a banda i banda. I guanya qui té més vots.

Identitat
Tots hem dit que el debat sobre els toros a Catalunya no és identitari. És cert. El debat, no. Però el debat és una mica fictici, perquè és més aviat un xoc entre posicions emocionals, i les emocions sí que tenen a veure amb qüestions identitàries. A banda i banda. El nacionalisme espanyol ha fet dels toros un signe d’identitat. Hi ha una tradició catalana de toros. Tendim més a veure el caràcter salvatge de les tradicions que considerem alienes que de les que considerem pròpies. Hi ha qui no vol toros perquè els considera espanyols. Però hi ha qui defensa els toros precisament perquè els considera espanyols.

Sensibilitat
Si això fos un debat de veritat, el seu territori seria el de les sensibilitats. Les tradicions neixen i moren perquè els temps canvien i les sensibilitats socials canvien amb els temps. Coses que fa cent anys semblaven normals i plausibles avui ens semblen monstruoses. I coses que avui ens semblen normals semblaran monstruoses d’aquí cent anys. En aquest sentit, el vent dels temps va contra els toros. La sensibilitat ascendent els condemna. En el fons la llei abolicionista només recolliria –i potser acceleraria– el que és un signe dels temps. Com passa sempre, per a alegria dels uns i dol d’uns altres.