El Frankfurt poètic

Els he de confessar que assistia desconfiat a la Fira de Frankfurt. Sobretot a causa de la claustrofòbia i no als retrets i moralines d’aquests intel·lectuals més famèlics que babèlics. D’altra banda, l’oportunitat històrica i altres bajanades em relliscaven tant com les partides de mus a què em conviden diàriament els meus amics del barri, i a les quals sempre renuncio. No cal oportunitat històrica perquè nosaltres ja som una gran història, que només cal mostrar.

La Fira ha donat una visió de conjunt d’una cultura que va dels Llull, March, Jordi de Sant Jordi i Martorell, la primera literatura romànica que va tenir manuals literaris, fins als joves autors que han de competir dins uns mercats en què sempre tenen les de perdre. També contra una hostilitat interior que gairebé sempre ens mira com una patologia, només cal un cop d’ull als titulars dels diaris de les Espanyes per fer-se una idea del que vull dir. ¿Discrimina la cultura catalana l’immens món castellà? Això seria com intentar fer creure en les famoses armes químiques de Saddam o que Cuba envairà els Estats Units.

En fi, vaig arribar a la Fira una hora abans d’acabar-se. Pensava que la Fira em xuclaria, però la gentada que es movia com a rius cabalosos em va escopir al pati interior, malgrat l’ansiolític preventiu. Després de la recerca d’unes salsitxes que vam devorar poèticament amb Jaume Pont, el moviment frenètic ens va tornar endins: noies i nois disfressats d’herois de còmic i de manga per tot arreu, autors catalans morint-se d’èxit tot i les queixes eternes per qualsevol rucada i, fins i tot, l’autor de la guia que m’havia dut com a brúixola: Sergio Vila-Sanjuán, sempre amable, que ens va explicar com havíem de saltar pels pavellons.

Anava acompanyat d’un escamot de poetes compost per Pont i per Maria Josep Escrivà i Gemma Gorga, esperant trobar Feliu Formosa i Jaume Subirana, amb els quals vam recitar a quarts de nou en un homenatge a Joan Vinyoli, organitzat al Literaturhaus, un elegant espai literari, amb poemes penjats de les parets, amb l’austeritat sofisticada que tenen els països cultes del nord. La nit i el dia, l’antifira.

No cal oblidar els nexes de Vinyoli amb la cultura alemanya, les seves traduccions de Rilke, així com la llarga tradició de poetes catalans vinculats, des del Romanticisme alemany fins als autors actuals. Tot un luxe, fins i tot la frase de Goethe que hi havia al capçal de l’Hotel Mövenpick, darrere mateix de la Fira: “Tot el que pugui fer o tot el que somies, comença a fer-ho. El coratge és geni, força i màgia”.

Penso en la frase que m’ha traduït Valeria Bergalli, d’editorial Minúscula, mentre escric a l’avió de retorn la crònica de la Fira de les Meravelles, al costat de Carmen Corral, de Tusquets, parlant de com mantenir la calma en situacions firals, abans de perdre’ns parlant de la inacabable Hannah Arendt.

Les marees de gent que encara em reverberen em tornen el bonic poema de Vinyoli, que vaig tenir la sort de recitar: “La vida, poc més que això: cent braces vora el cable fins a la boia i fer llavors el mort, sense mai més poder tornar a la platja”. Geni, força i màgia per a tota la gent de l’Institut Llull que han fet possible el viatge a la boia.