el problema no és el pastor Terry Jones,
sinó el totalitarisme religiós
Democràcia en flames
Aquell senyor tan antipàtic, Terry Jones –el pastor d'ànimes armat que pretenia muntar un xou el passat 11 de setembre a base de la cremació d'Alcorans– ha servit per posar un termòmetre a tot Occident. Després del seu desafiament –emparat per les lleis, per altra banda–, la nostra part de món sembla no disposada a prendre nota de la naturalesa del problema. Si se'm permet la metàfora, podem comparar Terry Jones amb un mosquit: un mosquit que és capaç d'encomanar la pitjor malària. Tanmateix, nosaltres, en lloc d'atacar la malaltia, ataquem el mosquit, errant-nos en l'apreciació del repte que suposa el fanatisme més abrandat. ¿A on hi ha un vertader problema? ¿En Jones el piròman o en totes aquestes masses islàmiques enfurides que a l'Afganistan i d'altres bandes han sortit al carrer amb ganes de gresca? A la regió índia de Caixmir –la nostra premsa no n'ha parlat– s'han fet divuit morts –tots ells musulmans– derivats d'un assalt a una església cristiana. I tampoc no oblidem les amenaces de mort, tots els occidentals que han de viure amb escorta perquè han emès en algun moment alguna idea contrària a l'islam o s'han atrevit a fer certes caricatures.
Diguem-ho clar: tots aquests perseguits per l'islamisme reben entre nosaltres escasses mostres de solidaritat. Un cas molt recent: el banquer socialdemòcrata alemany Thilo Sarrazin. Aquest senyor publica un llibre preocupat per la deriva demogràfica del seu país davant la puixança dels seguidors de l'islam; afirma que no li agradaria viure en una Alemanya islamitzada, amb una majoria social musulmana que ni tan sols parli l'alemany. Per bé que alguna de les tesis de fons de Sarrazin siguin clarament discutibles, Sarrazin emet la seva opinió, una opinió que ha estat de seguida exorcitzada, perseguida: Sarrazin ha hagut de deixar el Bundesbank i, mentre escric aquestes línies, el seu partit està estudiant si l'expulsa o no. El llibre de Sarrazin té un títol eloqüent: Alemanya es desintegra, i em sembla que la tesi parteix d'una preocupació idèntica a la que va motivar Samuel P. Huntington (sí, el teòric de l'hipotètic xoc de civilitzacions) a escriure la seva obra Qui som: els desafiaments de la identitat nacional nord-americana, és a dir, demanar-se què seria dels EUA si es deixava eclipsar –a mans d'una massiva immigració d'origen hispà– la cultura angloprotestant dins les seves fronteres. Sarrazin –segurament fregant el xovinisme i qui sap si també la xenofòbia– parteix d'una inquietud semblant: ¿què serà del seu país –de la seva cultura, de la seva llengua– si l'islam segueix el seu ritme imparable? Com sigui: ¿és tan reprovable la simple formulació d'aquesta pregunta? Al meu parer no. ¿Per què, doncs, tants d'escarafalls, crítiques, expedients d'expulsió, etc.? ¿De què tenim por?
No ens enganyem: l'Islam ja és la segona religió d'Europa. Si el ritme de creixement entre els musulmans europeus no minva, en pocs anys la majoria dels nostres joves professarà la religió musulmana. Si la comunitat islàmica està en expansió (i tot indica que és així) crec que és legítim que ens demanem de quina manera tot això pot afectar la nostra vida en comú, la forma de les nostres institucions democràtiques. Davant d'això, però, sembla que hem optat per dues estratègies: (1) un odi inversemblant cap als musulmans, assimilant qualsevol fidel d'aquesta religió amb l'integrisme; o (2) un odi desmesurat contra tots els que s'atreveixen a demanar que l'islam es tranquil·litzi, deixi de fer escarafalls i acati les lleis, cosa que, per altra banda, han hagut de fer totes les nostres religions.
La bogeria ha arribat fins a aquest extrem: es titlla d'islamòfob tothom qui posi en dubte que els preceptes del relativisme cultural puguin fer llum sobre aquesta mena de problemes. Nosaltres, europeus, portem ja uns anys rient, criticant, parodiant, fustigant les nostres religions, un dret a l'apostasia i a la blasfèmia que ara es veu retallat en nom de la por i de la correcció política, però tanmateix un dret fonamentat en una filosofia civil d'arrel il·lustrada no menys defensable que qualsevol monoteisme. Tallar-nos la llengua, mirar cap a una altra banda cada cop que els prepotents fonamentalistes fan de les seves, és una mala solució. Només podrem aconseguir que hi hagi un islam europeu si ens deixem de manies i comencem a riure tots plegats, sense por al totalitarisme religiós. Si no podem cremar un llibre sense témer una bomba, hem d'admetre que la nostra democràcia està en perill. Renunciar al dret a fer imprecacions contra Déu és apropar-se als enemics dels drets de l'home.