Dues paletes de pintor

El dijous era un dia literari, ja ho sabeu. Amb turbant inclòs. Per anar contracorrent, que deu ser la meva especialitat genètica, em vaig dedicar a la pintura. Dues exposicions extraordinàries tenia al meu abast: a la Fundació Valvi, Josep Amat, amb obra sobre paper –dibuix, dibuix aquarel·lat, sobretot– que fa un repàs a la trajectòria contundent d'un home que va viure i treballar sense estridències en una època en què els artistes jugaven sovint la carta de l'excentricitat per guanyar-se mercats.

El món de Sant Feliu de Guíxols, de Barcelona, de París, queda immortalitzat de la mà inimitable del pintor. Al catàleg es destaca l'essència del traç. I és així. Just, precís, definit, econòmic, el traç de l'Amat ens mostra la seva visió del món, sense enfarfegaments de cap mena. És dibuix pur, amb color o sense. El colorisme que desenvolupà també –tan pròxim a l'impressionisme que s'hi confon– el trobareu en les grans obres a l'oli, moltes de les quals han estat aplegades a la col·lecció que la Teresa Cervera pensa penjar a Sant Feliu. Quan sigui el moment, passeu-hi. Però us recomano abans un estudi del treball bàsic, del traç magistral, que teniu a la Valvi... L'exposició es va presentar multitudinàriament el dimecres. Jo hi vaig anar el dijous i era tot sol davant l'obra. L'artista i jo. Per contra, l'altra gran mostra es va inaugurar el divendres. La galeria El Claustre ret un homenatge al gran aquarel·lista gironí Santiago Roca Delpech, just en el centenari del seu naixement. El dijous, les obres aplegades amb paciència al llarg dels anys ja eren penjades. No sé què ho fa, però Roca Delpech em resulta sempre pròxim, familiar, de casa. La seva Girona és la meva Girona, la seva mirada al món podria ben bé ser la meva. De menut m'hauria agradat ser pintor. Si ho hagués pogut ser, si hagués tingut la traça necessària, estic segur que hauria intentat pintar com en Roca Delpech.

A Roca Delpech el vaig conèixer. Li vaig fer una entrevista per a la revista Usted; era la meva primera entrevista, valga'm Déu!... Vaig tenir l'encert de deixar-li llegir abans de lliurar-la a la impremta. Hi férem una colla de correccions imprescindibles. Recordo que llavors el pintor no tenia pas sortida al mercat gironí però vivia prou bé gràcies als països nòrdics, on era molt ben valorat. Es va negar a parlar de música –ell era un gran músic i un excel·lent compositor– donant-me a entendre que davant la incomprensió gironina havia decidit girar aquell full.

Crec que Girona no ha reconegut encara prou els mèrits de Roca Delpech. Per això cal valorar més l'esforç de l'amic Miquel Mascort i fer-li costat en l'homenatge commemoratiu. Cent anys fan un segle. Però el nostre pintor va viure només 58 anys.